De la Colla dels Menestrals a la Colla Joves Xiquets de Valls

Espai dedicat a la Colla Nova dels Xiquets de Valls, des dels inicis dels castells (amb el nom de Colla dels Menestrals) fins a la reorganització de 1970 (amb el nom de Colla Joves Xiquets de Valls)





dimecres, 11 de desembre de 2013

4 de 9 amb figuereta ... de l'aixecador!



El Eco de Valls del dia 28 de juny de 1885 publicava una crònica sobre els actes que havien tingut lloc durant la Festa Major. Pel que fa als castells s'hi pot llegir la següent relació:

"La colla nova hizo el 3 de 9, 2 de 8, espadat de 7, 5 de 8, 3 de 8 muntat per sota y 4 de 9, y la vella levantó el 4 de 9, espadat de 6 sin ninguna mano el segon y 5 de 8"
Tot seguit puntualitzava que "Las caídas abundaron más en la última de dichas collas debido a haber querido probar otras torres extraordinarias".

Una crònica més completa i rica en detalls la trobem al setmanari vallenc La Veu de la Comarca en el seu número 23 del 5 de juliol de 1885 i on trobem alguna diferència en la relació dels castells aconseguits.

El dia de Sant Joan, la Colla Nova va fer el 3 de 9, el 2 de 8 i li va caure el pilar de 7. No sabem si es va carregar. El cronista es limita a dir que "tingué la desgràcia de caure".
Per la seva banda, la Colla Vella va fer un primer intent de 4 de 9 que, "havent tingut los honors de besar terra", el va tornar a provar i aquest cop el va aconseguir descarregar. Tot seguit va descarregar el 2 de 8, el pilar de 7 i un 5 de 8 "que va tenir la mateixa fi que el primer".

El segon dia la Colla Vella va fer el 5 de 8, el 4 de 8 amb el pilar, va intentar el 4 de 8 aixecat per baix i va completar el 3 de 8 aixecat per baix. Per acabar la seva actuació, la Vella va enlairar un pilar de 8 "que no arribà a bon fi". Com a repetició va fer el pilar de 6 "sense cap mà".
La Colla Nova va descarregar el 5 de 8 i un 4 de 9 en què l'aixecador "nos divertí fent la figuereta". Va acabar la seva actuació amb un pilar de 7 "molt net i esbelt".

Com hem pogut veure, el cronista del Eco de Valls passa de puntetes pels resultats de l’actuació de les colles. No esmenta la filigrana de la figuereta de l'aixecador del 4 de 9 de la Nova. Tampoc esmenta el 4 de 8 amb el pilar, el 2 de 8 ni el pilar de 7 de la Vella, ni detalla els diferents intents (pilar de 7 de la Nova el primer dia; 4 de 8 per sota, 4 de 9, 5 de 8 i pilar de 8 de la Vella), tot i que remarca les moltes caigudes de la gent del Rabassó en alguns intents que insinua agosarats (“... haber querido probar otras torres extraordinarias”)
Per acabar-ho d’adobar, adjudica el 3 de 8 aixecat per baix a la Colla Nova, quan la coherència del relat del cronista de La Veu de la Comarca dóna crèdit a la consecució per part de la Vella.







diumenge, 4 d’agost de 2013

La Colla Nova es va atrevir amb el 4 de 7 amb el pilar per la Candela de 1911

L'any 1911 va ser any candeler. El programa de les festes anunciava castells per als dies 1, 2, 3 i 5 de febrer.
Les notícies sobre els castells bastits són ben minses, com és característic de l'època. Es té constància que les dues colles van fer el 4 de 7 i el 3 de 7 i es considera que aquesta construcció va significar el sostre d'aquella Candela.

Foto 1

En la fotografia núm. 1 (Moragas) es poden veure els dos 3 de 7. El de la Colla Nova en el moment de carregar-se i el de la Colla Vella amb l'enxaneta a punt d'entrar. Es pot copsar com el castell dels de l'Escolà acapara el protagonisme del públic ja que reflecteix l'instant en què el castell es corona.

Ara bé. Existeix  una altra fotografia, la núm. 2 (Sagarra), fins on jo sé poc coneguda, on es pot veure el 4 de 7 de la Colla Vella amb els dosos baixant i un 4 de 7 amb el pilar de la Colla Nova en el moment en que sembla que l'aixecador està remuntant els dosos, tot i que si ens basem en com entra actualment cadascun dels components del pom de dalt, podem deduir que hi hauria una mica d'embolic. 

Foto 2

Són aquests dos castells els "4 de 7" a què fan referència les notícies que tenim d'aquells dies? El castell de la Vella està a punt de descarregar-se la qual cosa confirmaria la seva consecució. I és obvi que és un 4 de 7. Però, i el 4 de 7 amb el pilar de la Colla Nova? Es va arribar a carregar? es va haver de desmuntar i a la repetició la colla enlairà el 4 de 7? ¿o potser no va entrar l'enxaneta del pilar i aquest es va desmuntar, restant només l'estructura de 4?

Sigui com sigui, fins ara només sabíem que s'havien fet castells de 7, com he dit anteriorment, i s'apuntava al 3 de 7 com a fita màxima en aquella diada. La fotografia no desmenteix aquesta dada, però sí prova que la Colla de l'Escolà es va veure amb cor d'intentar el 4 de 7 amb el pilar, un castell de molta entitat en aquells anys de decadència castellera.

dijous, 6 de juny de 2013

"Forofismes", mètodes i alguna amnèsia



Un aclariment per començar. Aquest blog no va ser pensat per a escriure sobre articles d’opinió ni com a plataforma des d’on respondre a articles d’altres persones, però tractant-se de la temàtica de què es tracta, he cregut oportú fer la que espero sigui una excepció.
En Xavier Brotons, en la seva última entrada al seu blog, fa una crítica del llibre de Joan Climent “Els primers castellers” (Ed. Farell, 2013) que m’agradaria comentar.
El Sr. Brotons no és un aficionat casteller qualsevol, ni un casteller anònim d’aquells que discuteixen (discutim) més o menys vehementment a peu de plaça o al bar sobre qualsevol cosa relacionada amb els castells. És periodista casteller i director d’una important col•lecció de llibres de temàtica castellera. Ell mateix és l’autor d’algunes obres prou conegudes en aquest àmbit nostre. És per això que per la seva posició penso que hauria d’haver estat més curós a l'hora d’utilitzar algunes expressions (descarada, tendenciosa, barroera, provoca enuig, deliris fantasiosos, ...) per a jutjar el treball de qui és, al cap i a la fi, un col•lega seu.
Em resulta curiós veure com el Sr. Brotons critica el mètode utilitzat pel Climent tot  afirmant que és precisament en el mètode on rau la invalidesa de les tesis que defensa l’autor. I em resulta curiós perquè el pròleg el signa el principal avalador de l’edició del llibre, el Sr. Josep Fornés, antropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona a qui atribueixo, per pura deducció, algun criteri sobre historiografia i mètode científic.
Després d’haver llegit el seu article, i obviant la sorpresa que sembla que li causa el fet que en Climent defensi que la Colla Joves Xiquets de Valls sigui la més antiga del món casteller, la primera cosa que em pregunto és per què en Xavier Brotons només utilitza el treball de Francesc Ballester de 1917 sobre els Xiquets de Valls com a font per a mantenir la, diguem-ne, versió clàssica que atorga als Pagesos l’honor de ser la primera colla castellera i no esmenta per a res el treball que el mateix Ballester publica el 1949 on torna a explicar els orígens de les colles i ara ho fa amb algun canvi, per a mi, significatiu:
“L’any 1805 a Valls es troben dues colles, la del Pep i la del Salvador, els germans que es dividiren i havien sigut l’ànima de la primera colla, algun temps després varen nomenar-se dels pagesos i dels menestrals”
Tal com es pregunta en Climent, per què Ballester ara no diu quina és la primera colla? Segons es desprèn d’aquest text, els noms de menestrals i pagesos són posteriors a aquesta “primera colla”. O potser aquesta interpretació que faig de la lectura és una elucubració meva?
En Xavier Brotons ignora aquest paràgraf en el seu article.
De la mateixa manera que ignora l’afirmació que fa en Vives Surià l’any 1948 i que també explica en Climent (“la lluita política entre conservadors i constitucionals ocasionà un cisma entre els comparses del ball de Valencians”) i que s’ adiu molt més amb el segon treball de Ballester (1949) que no pas amb el primer (1917) i que pot explicar la seqüència Ball de Valencians (“Primera colla”) / Escissió en dues colles (Menestrals i Pagesos).
A partir d’aquí, Climent proposa una evolució cap als castells amb tempos diferents entre les colles de Menestrals i Pagesos. I això no ho diu sense més ni més. Ho argumenta contrastant documents. Com és lògic, arriba a unes conclusions que defensa.
El problema és que aquestes conclusions difereixen enormement del relat que fins ara s’havia donat com a vàlid i que ha estat defensat per una altra colla basant-se en el text de Ballester de 1917 el qual, recordem-ho, es basa en la tradició oral.
Em sap greu veure com el treball d’una persona que hi ha dedicat deu anys de la seva vida materialitzats en un llibre de gairebé 200 pàgines, se l’acusa de dogmàtic i “forofista” , mentre l’altre posicionament, que ha construït tota una mitologia sustentada sobre un paràgraf de poques línies basat en la tradició oral i que, a sobre, es presta a interpretació, mereix poc més que la genuflexió permanent.
¿És "tendenciós" recolzar la tesi que el primer cap de colla sigui conegut com "El Casteller" i de qui es té constància documental de la seva condició de dirigent 40 anys després que comenci tota aquesta història, en front d'un altre del qual no se'n té cap notícia relacionada amb els castells durant el mateix període de temps?
Com hauríem de qualificar el llarguíssim llistat d'estudiosos del món casteller que no només no han gosat posar en dubte la "historiografia" anterior, sinó que ni tan sols són capaços de fer una relectura a partir de les aportacions del Climent? Això no vol dir haver de combregar amb tot el que digui, però sí que em sembla que aporta prou evidències com per a tenir-ho molt en compte i, si més no, de cap manera bandejar-lo com sovint s'ha fet.
Pel que fa al tema del 3 de 9 de 1851 i la utilització dels folres en aquella època, sovint ho he discutit amb en Climent i sap que jo no sóc tan categòric. Però ni es queda tan ample quan ho defensa en una conversa ni ho fa en el text.
Per a parlar dels folres en Xavier Brotons torna a citar, només en part, un autor: en Mañé i Flaquer. Ens recorda que l’autor de Torredembarra parla del pilar de 7 amb folre (per cert, caminant 14 passes). No entraré a discutir ara sobre els pilars de 7 “limpios y fijos”. M’ha cridat l’atenció que en Xavier Brotons digui textualment  “Aquí sembla que els deliris fantasiosos de Climent encara són més forts, ja que sense cap prova documental s’atreveix a afirmar que l’espadat de set es feia amb puntals!”. D'entre les moltes obres sobre el món casteller, hi ha un llibre que porta per títol “Les meravelles del món casteller (I)” (Ed. Cossetània, Col. L'aixecador, 2000)  on a la pàgina 133 es pot llegir el següent paràgraf de la carta de Mañé i Flaquer a la qual, de ben segur, en Brotons fa referència abans:
“Este año se ha visto aquí el prodigioso fenómeno de andar catorce pasos los espadats de siete, con forros o puntales hasta los pies de los terceros”
Aquest llibre està signat per Joan Beumala i ... Xavier Brotons!
La terminologia castellera no estava definida en aquella època. En Joan Climent utilitza la paraula “puntals” en el context de l’època, fent-lo sinònim a “folre”. No es refereix als “puntals” que van utilitzar els Castellers de Vilafranca en el seu intent de pilar de 9.
Tornant al 3 de 9 de 1851, no es pot titllar ningú de “quedar-se tan ample”, quan el mateix Mañé, referint-se a l’actuació de Sta. Rosalia de 1852 (o sigui, només un any després del primer), diu que es va fer el 3 de 9 “limpio desde los segundos”. No és forassenyat pensar que el primer també ho va ser i que “los refuerzos” que els  “intel•ligents”  van considerar incorporar, tant podria referir-se a un folre o altre tipus de suport com a alguns canvis d’algun casteller més fort, més potent o experimentat, probablement en els pisos més baixos (que és al que es refereix Climent) En cap cas no em semblaria que fos una afirmació gratuïta. Però el Sr. Brotons també oblida aquest text de Mañé.
Jo no m’atreveixo a jutjar el rigor històric d’un llibre que presenta 223 anotacions, però respecto que algú pensi que està mancat d’aquest rigor. El que em mereix poc respecte és el fet d’acusar algú de “forofisme” amanit amb tot un llistat de desqualificacions cap al seu treball.
Ara entenc un comentari signat pel Sr. Brotons al peu d’un article aparegut fa uns dies a LaVanguardia.com signat per un autoanomenat membre històric i que també parlava sobre el llibre del Climent: “En Bartolí té més raó que un sant”
Amén!



dilluns, 6 de maig de 2013

"El Pelegrí" de Llorenç

Llorenç 1976, l'homenatge.
Foto: Antoni Montserrat. Col·lecció personal


Sobre la tradició castellera del poble de Llorenç del Penedès se n’ha parlat abastament en diferents publicacions. Una tradició que es veu reflectida, encara actualment, per les actuacions que duen a terme els aficionats d’aquest poble del Baix Penedès la vigília de la seva Festa Major.
Tanmateix la vinculació amb els Nens del Vendrell ha estat present des del mateix dia del naixement de la colla en aquell llunyà 1926, portant un bon nombre de vilatans a ser protagonistes de les principals fites dels vendrellencs.
Tot i que va estar poc temps, un d’aquests homes que va engruixir la colla, en aquells moments dirigida pel mític Jan Julivert, va ser Joan Rossell i Guasch (a) el Pelegrí, que va entrar a formar part dels Nens del Vendrell l’any 1942 on hi va romandre fins el 1944, any en què va passar a la Muxerra on s’hi va quedar fins el 1965.
El programa de la Festa Major de Llorenç de l’any 1976 anunciava la participació de la Colla Joves Xiquets de Valls. També s’hi podia llegir un escrit de Pau Mitjans que glosava la trajectòria de qui havia de ser destinatari d’un emotiu homenatge, al qual vaig tenir la sort de ser-hi present.
El text al què faig referència el podeu llegir íntegrament a continuació:


JOAN ROSSELL I GUASCH ‘El Pelegrí’. Vint-i-quatre anys de castells.

Amb motiu de la seva actuació a Llorenç, la Colla Jove Xiquets de Valls vol tributar un significatiu homenatge a l’ex-casteller Joan Rossell. Aquest gest és una mostra d’agraïment a la dedicació que “El Pelegrí”  tingué a la Colla quan era casteller actiu. També és un testimoni dels lligams d’amistat que arrelen en el món casteller.
‘El Pelegrí’ s’inicià en els castells l’any 1942 amb els Nens del Vendrell. El 1944 va passar a la Colla la Muxerra, de Valls, a la qual va pertànyer fins l’any 1965. La Colla va dissoldre’s i més tard es va reorganitzar. En aquest interval de temps ‘El Pelegrí’ sofrí un accident que el separà per sempre de la vida activa dels castellers. Se celebrava un concurs a Can Jorba i els Minyons de l’Arboç li van demanar la col·laboració. Va parar un quatre de set amb el pilar, que es va descarregar bé. L’altre castell que van intentar els Minyons va ser el fatal: ‘El Pelegrí’ feia pinya quan el castell va fer llenya i un casteller li va caure sobre el cap, amb tan mala sort que li produí la ruptura d’una vèrtebra. Malgrat que es va recuperar totalment mai més no ha tornat a fer castells.
L’historial casteller del ‘Pelegrí’ no és gaire llarg, però sí que és brillantíssim. Podem dir que és l’home del Pilar de Cinc. Ell el començà a lluir girant-lo majestuosament a la dreta i a l’esquerra. Era per la Festa Major de Salomó del 1944, actuant amb la Colla de la Muxerra.
La Muxerra, Madrid 1947. A segons, el Pelegrí i a terços, el Llorençó.
Foto: col·lecció personal
L’any 1948 realitzà les millors exhibicions. En la Festa Major de Vilafranca, a l’entrada de Sant Fèlix a la Basílica, va parar durant tretze minuts el Pilar de Cinc. També havien parat els respectius pilars els Nens del Vendrell, la Vella de Valls i els de Tarragona; ara l’un, ara l’altre, tots van anar caient menys el del nostre pilaner.
A Valls descarregà el Pilar de Cinc deixant lliures les cames del terç i extenent els braços en posició horitzontal.
A Barcelona, per la Mercè, va portar el Pilar de Cinc des de la Pl. de Sant Jaume fins a les Rambles. Un bon trajecte.
Ens atreviríem a dir que és l’home que ha carregat més pilars de cinc amb un temps rècord: va ser a Madrid: en tres dies d’actuacions va fer 105 (cent-cinc) Pilars de Cinc.
Com veieu, un bon historial.
Sabem que espera molt retrobar-se amb la Colla i que ha rebut molt bé la notícia de l’homenatge. El té ben guanyat.

Arribat el moment de l'homenatge, el Pelegrí va parar a segons un pilar de 5 i el va girar com tantes vegades havia fet anys enrere. Sobre seu hi pujava el seu inseparable terç, Llorençó, que aleshores tenia 63 anys. L’homenatjat en tenia 58.
No ens ha de passar per alt la identificació que fa el programa dels noms Jove(s)/Muxerra. A Llorenç, al menys en aquella època (que és de quan en puc donar fe), tothom ho tenia molt clar.

Detall del programa de la Festa Major de Llorenç de 1976

dijous, 25 d’abril de 2013

Pilar de sis. Vilafranca, 1934




La Colla Nova va enlairar el pilar de 6 el dia 31 d’agost de 1934 a Vilafranca, l’endemà de la diada de Sant Fèlix. La controvèrsia sobre la seva validesa va protagonitzar bona part de les converses castelleres de l’època.  Alguns autors han qualificat aquest pilar com el primer castell polèmic.
La cursa per a recuperar el preuat espadat que feia 30 anys que s’havia perdut ja feia temps que havia arrencat.
Malgrat l’aparició dels Nens del Vendrell l’any 1926, la col·laboració ancestral amb les colles vallenques per part dels vendrellencs no es va trencar. La participació de castellers del Vendrell en les construccions importants de la Colla Nova del període 1930-1936 està ben documentada. Poc a poc, amb la pujança de les colles vendrellenques i la seva competència per a intentar superar les vallenques, aquesta col·laboració va anar minvant.
Durant l’estiu de 1934, l’excel·lent terç i reputat pilaner vendrellenc Salvador Pons i Ivern (a) Xarrembec o Xeroviu  es va traspassar a la Colla Nova. Des del Vendrell es deia que el Blanco es delia per incorporar-lo a les seves files i que per a convèncer-lo li va prometre una bicicleta (en aquella època no era un obsequi gens menyspreable). Amb aquesta jugada el Blanco aconseguiria dos objectius: per una banda debilitar els seus rivals vendrellencs i, per l’altra, poder afrontar el desitjat pilar de 6.
Des de Valls la versió era que va ser el mateix  Xarrembec  qui es va oferir a la Colla Nova aquell estiu per poder tenir més possibilitats de pujar a un 4 de 8 descarregat.
La Colla Nova va fer una molt bona actuació per Sant Fèlix, descarregant el 4 de 8, el 2 de 7, 5 de 7 i pilar de 5. L’endemà, després de fer el 3 de 7, el 3 de 7 per sota i el 4 de 7, va encarar el cobejat pilar.
D’aquell pilar existeixen vàries fotografies que m’agradaria comentar.
La fotografia del pilar no va aparèixer fins al maig de 1936 a Cultura, i és la que correspon a la foto de la fig. 1 d’aquest treball. Aquesta imatge la va captar Agustí Gurí. Primer va aparèixer una còpia on semblava que l’enxaneta tenia els dos peus sobre les espatlles del quint, tot i que no s’havia deixat anar de mans. Un temps més tard, va aparèixer la mateixa imatge,  procedent de l’arxiu d’Emili Miró, on es veia que l’enxaneta encara tenia un peu a l’alçada de l’esquena del quint (Fig. 2). D’aquí hom va deduir que s’havia manipulat el negatiu original i s’havia fet “desaparèixer” la cama de l’enxaneta de l’esquena del quint. En alguns sectors vendrellencs se’l va conèixer com “el pilar de la cama tallada”.
Una instantània presa gairebé al mateix moment, però des del costat oposat del carrer, també mostrava el peu de l’enxaneta sense col·locar (Fig. 3).
En relació a aquesta observació, val a dir que un servidor també ha sentit a dir que, en realitat,  la fotografia manipulada és la de la Fig. 2.
Josep Ma Rodon (veure bibliografia), per a il·lustrar que a la plaça ningú semblava dubtar de la validesa del pilar, afirmava que “l’Ajuntament de Vilafranca (que boicotejava la Colla fins el 1932) felicità públicament la Nova amb una carta entusiasmada que va inserir la premsa vallenca”
Si ens hi fixem bé, veurem que la primera imatge (Fig. 1) és la que està més a prop del moment de la caiguda, ja que podem veure com el segon ja s’ha abocat tant que el terç està al límit de la verticalitat i a punt de saltar enrere tal i com es veu a la Fig. 4.
La revista Castells, en el seu número 21 de juliol/agost de 2008, va publicar una fotografia (Fig. 4) signada per Josep Mestres Hero on es veu el pilar de 6 quan la caiguda ja és un fet. Es pot veure com el terç ja ha arribat gairebé a la pinya mentre encara sosté la resta del pilar sobre seu. Si observem atentament la posició de l’enxaneta veurem com té els dos peus sobre les espatlles del quint (Fig. 5). Si l’enxaneta no hagués col·locat els peus sobre el seu company instants abans de la caiguda, li hagués estat físicament impossible fer-ho quan algun pis inferior s’hagués trencat. En el moment en què es troba la caiguda, de no haver estat col·locat, l’enxaneta tindria les cames estirades. En la foto es pot veure com encara les té lleugerament flexionades, suposadament perquè no s’arriba a posar dret.
Les fotografies del pilar encara dret amb el peu de l’enxaneta a l’esquena del quint no demostren que mai no s’arribés a col·locar. Només mostren que en aquell moment el pilar encara no està carregat, però encara no ha caigut, cosa que podia passar immediatament després de la instantània o passats pocs segons.
Analitzant totes les imatges, crec que es pot afirmar que l’enxaneta va arribar a posar els dos peus sobre les espatlles del quint. Sobre si es va arribar a deixar anar de mans abans de caure, tot i que a la Fig. 5 es veu clarament que no està agafat al quint, no em sembla que aquesta circumstància sigui una prova prou clara per a afirmar-ho.
Sigui com sigui, ningú més va arribar tan amunt fins 34 anys més tard.
Com a anècdota afegiré que, segons explica el cosí-germà del meu pare, en Josep Agustí Montserrat que va conèixer personalment el Xarrembec, aquest considerava que el pilar de 6 era impossible de descarregar.  Afortunadament estava equivocat.


Crèdits de les imatges:
Foto de la Fig. 1: Autor Agustí Gurí. Col·lecció personal
Foto de la Fig. 2: Mateix autor que Fig. 1. Extreta de “Món Casteller”, Vol I, pàg. 449
Foto de la Fig. 3: Autor desconegut. Extreta de “Vilafranca, la plaça més castellera”, pàg. 47
Foto de la Fig. 4: Autor Josep Mestres Hero. Extreta de la revista “Castells” nº 21

Fonts:
-    FERRANDO, Pere/ARROYO, Salvador: La renaixença castellera al Vendrell, Ed. El Mèdol, Tarragona, 1995
-          VVAA: Món Casteller. Vol I, Dalmau Editors, Barcelona, 1981
-          RIBES, Josep: Vilafranca, la plaça més castellera. Ed. Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 2005
-          RODON, Josep Ma: “La Renaixença Castellera”, Ed. Josep Ma. Rodon i Barrufet, Tarragona


dilluns, 18 de març de 2013

Quadre d'Honor del 200 Aniversari: 1813 - 2013 (més actualitzacions des de 2013)


1813: Menestrals. Cisma en el Ball de Valencians alcoverenc-vallenc. Creació de la Colla dels Menestrals.

1814: Menestrals. Primera actuació castellera de la història diferenciada del Ball de Valencians. Castell de 7.     
Valls

1819: Menestrals. Primer castell de 8 de la història (problablement el 3 de 8). Valls





1881: Colla Nova. Primer 4 de 9 net carregat. El Catllar*

1881: Colla Nova. 3 de 9 net, 2 de 8 net i pilar de 7 amb una mà (entre d'altres castells). Tarragona

1883: Colla Nova. Primer 5 de 9 carregat*. Valls

1933: Colla Nova. Primer 4 de 8 descarregat de la Renaixença. Vilafranca


1934: Colla Nova. Primer pilar de 6 carregat de la Renaixença. Vilafranca**

1934: Colla Nova. Primer 3 de 8 carregat de la Renaixença (i possiblement del sXX). Torredembarra



1945: Xiquets de Valls (colla unificada). Campiona del Concurs del Vendrell

1948: La Muxerra. Campiona del Concurs de Reus

1951: La Muxerra. Primer 3 de 8 carregat a Valls al sXX


1978: Colla Joves. Primer 5 de 8 carregat correctament al sXX***


1981: Colla Joves. Primer 5 de 8 descarregat del sXX

1982: Colla Joves. Primer 4 de 8 amb el pilar carregat del sXX (segons les bases del Concurs d'aquell any) Tarragona

1986: Colla Joves. Primer 3 de 9 descarregat del sXX. Valls


1988: Colla Joves. Primer pilar de 6 descarregat per una colla vallenca des de la Renaixença. El Vendrell


1992: Colla Joves. Campiona del Concurs de Tarragona. Primera vegada al sXX que una colla descarrega el 3 de 9, 4 de 9 i 5 de 8 en una mateixa actuació.

1994: Colla Joves. Millor actuació del sXX fins aquell moment: 2 de 9 carregat, 3 de 9 i 4 de 9. El Vendrell

1997: Colla Joves. Primer pilar de 7 carregat a Valls en el sXX.

1999: Colla Joves. Primer 4 de 9 net carregat a Valls des dels inicis dels castells

2000: Colla Joves. Primer 4 de 9 net descarregat a Vilafranca des dels inicis dels castells ****

2004: Colla Joves. Primer 2 de 8 net carregat a Valls des dels inicis dels castells.

2013: Colla Joves. Primer 4 de 9 net descarregat a Valls des dels inicis dels castells.

2014: Colla Joves. Millor Sant Fèlix d'una colla forana fins al moment: 5 de 9, 4 de 9 net carregat, 3 de 9 i pilar de 8 carregat

2017: Colla Joves. Primer 2 de 8 net descarregat a Valls des dels inicis dels castells.


CASTELLS QUE LA COLLA, EN LES SEVES DIFERENTS ETAPES I DENOMINACIONS,  HA ACONSEGUIT DESCARREGAR EN AQUESTS 200 ANYS

Pilar de 6
Pilar de 6 caminant
Pilar de 6 pujant escales
Pilar de 6 amb una mà
Pilar de 7
Pilar de 7 caminant
Pilar de 7 amb una mà
Pilar de 7 net
Pilar de 8
2 de 7
2 de 8
2 de 8 net
2 de 9


3 de 8
3 de 8 amb el pilar
3 de 8 aixecat per baix
3 de 8 net
3 de 9
3 de 9 net
4 de 8
4 de 8 amb el pilar
4 de 9
4 de 9 net
5 de 8
5 de 9
7 de 8
9 de 8
12 de 7

    * Fins el 1932, els castells només carregats no se'ls considerava vàlids. Val a dir que en ambdós casos citats la Colla Vella els descarregaria a continuació, (un mes després el 4 de 9 net i el mateix dia, el 5 de 9)
    ** Considerat el primer castell polèmic. La Colla el considera carregat, les colles rivals de l'època, no
    *** El 1969, la Colla Vella en va carregar (?) dos amb irregularitats al pom de dalt.
    **** Es van despenjar dos membres del pom de dalt. L'any 2001, la colla el tornaria a descarregar a la mateixa plaça, aquest cop sense cap incidència.








dijous, 24 de gener de 2013

La premsa, la canalla de la Colla Nova i els carlins l’abril de 1936




“Pepito” Fabra (a) Llorençó, durant el llevant de taula (principis anys 30)


En vigílies de l’esclat de la guerra i envoltades d’un ambient caldejat, les dues colles de Valls van actuar el 14 d’abril de 1936 en el marc dels actes de commemoració de la República.
El setmanari vallenc Treball informava en el seu número 148 del dia 18 d’abril dels actes que es van dur a terme, sense estar-se’n d’afegir comentaris prou explicatius del context polític d’aquella època i, òbviament, en la línia editorial del setmanari:
“Amb inusitada animació es celebrà a la nostra ciutat el cinquè aniversari de la proclamació de la segona República (...)
(...) La festa fou completa en tots els estaments. Solament uns quants botiguers –que els republicans han de tenir presents en efectuar llurs compres- necessitaren que se’ls advertís que era festa. Solament dues entitats, el Centre de Lectura -ens dol constatar-ho- i el centre carlí -ho trobem natural i ens doldria que fos altrament- deixaren de col·locar la bandera a llur façana”.
Pel que fa a l’actuació castellera, el setmanari destacà que la Colla Nova va descarregar “uns magnífics ‘quatre de vuit’, tres de set aixecat per sota, quatre de set  amb el pilar al mig” i va carregar el pilar de cinc “que portà l’enxaneta al balcó. En despendre’s aquest, el pilar trontollà i caigué”.
Per la seva banda, la Colla Vella “muntà i desmuntà el 3 de 7, el 4 de 7, el 2 de 6 i el pilar de 5”.
Com a contrapunt, la premsa contrària, en aquest cas La Crònica de Valls en la seva edició del mateix dia 18, ho va viure de manera diferent. La manca d’entusiasme per la celebració va des del posicionament polític (igual d’evident que en el cas de Treball) fins a ignorar els castells realitzats, limitant-se a qualificar de magnífica l’actuació d’ambdues colles, sense entrar a valorar-les per separat.
“(...) Tothom vagà aquell dia. A mig matí, per ordre de l’autoritat, tancaren tots els establiments, a fi que la festa exteriorment fos completa (...)
(...) Els castells, a més de les exhibicions fetes davant de societats i cases particulars, al migdia feren una bona actuació a la plaça del Blat, aixecant magníficament ambdues colles els millors castells que els permetia el número de castellers (...)
(...) Molts vallencs, aprofitant el bon temps que feia, passaren el dia al camp.
La festa va transcórrer sense pena ni glòria”
 En acabar l’actuació castellera, com era costum, la canalla anà a veure si recollia algun caleró durant  el llevat de taula per comerços, cases particulars i entitats. A alguns d’ells no se’ls va acudir una idea millor que fer una visita a l’Agrupació Social, fundada el 1926 per en Tomàs Caylà i que després de la dissolució del Centre Tradicionalista l’any 1932, aglutinaria el gruix dels sectors més tradicionalistes de la ciutat, inclosos, evidentment, els carlins. El setmanari Treball ho recollia així:
“No podia faltar a la festa l’anècdota grotesca dels simpàtics carlins. Ens diuen uns castellers de la ‘Nova’ que en anar la seva quitxalla a recollir cèntims a l’Agrupació Social foren acomiadats –sense cobrar, no cal dir-ho- amb força grolleria. És una forma ben autènticament tradicionalista de donar expansió al despit”.
Cal reconèixer que aquella canalla tenia nassos. O només era inconsciència?


Fonts:
-          - Setmanari Treball, nº148, 18-4-1936, p.2, Valls.
-          - La Crònica de Valls, 18-4-1936, p.3, Valls
-          - “Tomàs Caylà. Un home de la terra”, Joan Guinovart i Escarré, Ed. Cossetània, Valls, 1997

dimarts, 15 de gener de 2013

La Roser a Lleida, 1863



Tot i que es tenen notícies de la presència de balls de valencians el 1759, la notícia més reculada que tenim d’una actuació estrictament castellera a Lleida data de la Festa Major de 1863.
En el programa de les festes està anunciada “una de las compañías de Nois de Valls” que venia amb el compromís d’intentar “las sorprendentes y celebradas torres de 7 ú 8 pisos durante la mañana y tarde, al son de la dulzaina y tamboriles”. Lleida no era considerada un plaça castellera, per tant, l’actuació, sens dubte modesta per a l’època (emmarcada en plena primera època d’or dels castells), s’ajustaria a la lògica.
La presència a Lleida de balls de valencians locals va tenir vigència entre 1759 i 1880. No és descartable la participació d’alguns components del ball en les construccions que van realitzar aquells anomenats Nois de Valls el 1863, que no eren uns altres que els membres de la Roser, tal i com ho demostra el rebut del pagament a la colla:

“Hemos recibido del Exmo Ayuntamiento de esta Ciudad por mano de D. Ramon Gose la cantidad de dos mil Reales por la contrata de pasar a esta la comparsa dels noys de Valls, vulgo las Torres para las fiestas de S. Anastasio.
Lérida 12 Mayo 1863
Por mi y por Ramon Ribe mi compañero que no sabe escribir Anton Pallisé”

Aquest rebut consta com a despesa pagada al “capataz de la comparsa dels Nois de Valls”. El capataz, o sigui, el cap de colla, era en Ramon Ribé i Targa, conegut popularment com Xón.
Gràcies a aquest document també hem pogut saber el nom d’un altre component de la Roser, l’Anton Pallisé (probablement, Pellicer) que, en saber llegir i escriure, devia ser l’encarregat dels assumptes de lletres de la colla en aquelles dates. En aquest cas sembla que es tracta d’un membre actiu de la colla i no pas d’un representant local. Per una banda qualifica en Ramon Ribé com a compañero y, per una altra, Lleida no era una plaça castellera, per tant no és probable que hi hagués seguidors de les colles com passava a les poblacions on sí hi havia afició i on les colles hi tenien els seus col·laboradors locals.


Font:
“Els Xiquets de Valls a Lleida. Actuacions i notícies fins a la primera meitat del s. XX”. Ramon Fontova Carles. Article publicat a Arts. Revista del Cercle de Belles Arts. Núm. 30-31, Lleida, abril 2009.