De la Colla dels Menestrals a la Colla Joves Xiquets de Valls

Espai dedicat a la Colla Nova dels Xiquets de Valls, des dels inicis dels castells (amb el nom de Colla dels Menestrals) fins a la reorganització de 1970 (amb el nom de Colla Joves Xiquets de Valls)





diumenge, 15 de març de 2015

Josep Maria Guasch. El cap de colla “tapat”?


                                           Josep Ma Guasch Magriñá (foto cortesia Josep Ma Rodon)


Hi ha l'opinió estesa que la colla unificada dels Xiquets de Valls del període 1927-29 va estar encapçalada per Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó.
Un dels motius que explicarien que la direcció, un cop es produí la fusió de les colles, anés a càrrec del Ramon de Rabassó seria l’edat de l’Anton de l’Escolà, que tenia 70 anys, 25 més que el Gravat.
Però des de les files de la Colla Vella sovint es considera que no es va tractar d’una fusió, sinó que la Colla Vella va recollir l’any 1927 les restes de la Colla Nova de l’Escolà i va continuar en solitari aquells anys. També s’ha argumentat que l’absència d’antics capdavanters de la Colla Nova en la direcció de la colla unificada provaria que en realitat es tractava de la Colla Vella.
Sobre la possible dissolució de la Colla Nova a finals de l’any 1926 ja vaig publicar una entrada en aquest bloc que podeu consultar aquí i al qual aquest treball incorpora més informació i alguna reflexió afegida.
Sobre “l’absència de dirigents de la Colla Nova” sempre m’havien cridat l’atenció les paraules de Josep Nolla, de la Colla Vella, que recollia Josep M. Rodon i Barrufet (nét del Blanco) en el seu treball “La Renaixença Castellera” en relació a les discrepàncies que acabarien amb la colla unificada l’ estiu de 1929 i significarien el retorn de la dualitat castellera vallenca:
“Tenim, a més a més, el testimoni oral de Josep Nolla que ens aclareix un fet: a començament del vint-i-nou, el Gravat de Rabassó i Josep Ma Guasch es discutiren. Això originà que l’agost el Gravat (segons diu la premsa de l’època) encapçalés una facció de castellers i re-fundés la Colla Vella (...) al Poble Espanyol”[1]
Sembla evident que en Josep Ma Guasch no devia ser un casteller més de la colla. Si fos així no tindria cap sentit que les raons entre el cap de colla i un simple casteller de “infanteria” fossin susceptibles de provocar un trencament. Estaríem, doncs, davant d’un dirigent de la Colla Nova a les files de la unificada.

Colla Nova, Valls 1918. Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Popular. En Josep M Guasch és el segon de la gorra. (foto P. Català, Món Casteller)


Una pinzellada biogràfica.

Però qui era aquest casteller i quin va ser el seu paper en la colla unificada i en la represa de la dualitat vallenca a cavall dels anys 1929-30?
En Josep Maria Guasch Magriñá va néixer a Valls el 24 de gener de 1890, de pares de tendències carlines amb les quals ell no hi va combregar.
Home contestatari i de caràcter rebel, havia protagonitzat alguna anècdota que podria il·lustrar l’època convulsa que li va tocar viure.
L’Andreu Montserrat i Guasch, ex-cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls i nét d’en Josep Ma Guasch, explica que en una ocasió va haver una concentració de protesta a la Plaça del Blat en què hi va intervenir la Guàrdia Civil muntada a cavall. En Josep Ma es va plantar davant la càrrega dels civils i quan en va tenir un a prop, el va descavalcar. Sembla ser que els membres de la Benemèrita el van fer anar a dormir ben calent aquell dia.
En Josep Ma tenia tres germans: el Carles (en honor del pretendent dels carlins però a qui li deien Joan), la Rosa (casada amb en Peret de Ca les Ànimes, casteller de la Colla Nova amb descendents actuals a la Colla Joves, els germans Pi) i el primogènit, l’Antoni, que va morir als dos anys d’edat.
Home poc amant de Missa, li agradava força la diversió i la gresca. Es podria dir que reflectia força la imatge estereotipada del casteller d’aquella època i que estava ben lluny de ser ben vista socialment.
Quan s’ajuntava amb els vendrellencs que col·laboraven amb la Colla Nova els anys 30, l’Anton de l’Escolà patia molt. “El Gilet i el Titus del Vendrell arribaven a Valls el dia abans dels castells i el vell Escolà els feia dormir a casa seva per a tenir-los controlats”, explica l’Andreu Montserrat.
En Josep Ma (conegut també com “el Camàlic”, per la seva feina) tenia fama de ser un bon segon dels pilars. Diuen que va ser l’últim en dur el pilar de 5 des de la Plaça del Blat fins a la cantonada del Carrer de la Cort  amb el Carrer de la Peixateria, on avui es troba la pastisseria Santacana.
Segon habitual en els primers anys 30, el podem identificar a dues fotografies del 2 de 7 que la Colla Nova va carregar al Concurs de Tarragona de 1932.


                                   Colla Nova, 2 de 7 carregat. Concurs de 1932 (foto CEDOCA)
                                                            En Josep Ma Guasch és el segon de l'esquerra 



Una altra imatge del 2 de 7 carregat per la Colla Nova al Concurs de 1932. En Josep Ma Guasch és el segon que es veu de cara (foto Blasi)


Va col·laborar amb el grup de jovent que l’any 1946 assajava al marge de la colla unificada en accedir a acompanyar el seu fill Pere quan aquest li va demanar si els podia anar a donar un cop de mà. “Quan el padrí se’n va adonar de com manipulaven els requetès aquell jovent, va plegar. Poc temps després també ho va deixar el meu oncle Pere Guasch” comenta l’Andreu Montserrat que afegeix “la mare va dir que ja n’havia tingut prou de rentar aquelles camises”.
El Josep M. Guasch va morir pocs dies abans de la festa major de l’Arboç de 1966. L’Andreu recorda haver anat a Vilafranca per Sant Fèlix a veure els castells amb el dubte de si obrava bé tenint en compte el dol familiar. Els vells castellers de la Muxerra que anaven amb ell aquell dia li van recordar que el seu avi segur que no s’hauria perdut els castells i que hi anés tranquil perquè és el que hauria volgut son padrí.

                                           Josep Ma Guasch Magriñá (foto cortesia d'Andreu Montserrat i Guasch)





 El Josep Ma Guasch, el Gravat de Rabassó i la colla unificada.

Però tornant al període 1927-29, en una conversa sobre aquells anys, en Josep M. Rodon i Barrufet em comentava que ell era de l’opinió que fins a l’estiu de 1929 la colla unificada estava dirigida per una mena de junta formada per l’Anton de l’Escolà fill, el Gravat de Rabassó i en Josep M. Guasch, amb la col·laboració d’un quart membre, en Joan Baptista Pairot. Una autèntica “olla de grills” segons paraules del mateix Rodon. El motiu seria que no fos dit que el cap de colla no ho era cap dels dos anteriors a la fusió (la Colla Nova, l’Escolà i la Colla Vella, el Gravat).
Això lligaria amb el comentari d’en Josep Nolla sobre la discussió entre el Rabassó i el Josep Ma Guasch a principis de 1929.
Si els antics dirigents de la Colla Nova no hi pintaven res, per què les discussions amb algun d’ells haurien de dur a la separació?
Recordem també que durant aquells anys la colla dels Xiquets de Valls s’arrecerava al Bar Bota, lloc de trobada de la Colla Nova en els anys anteriors a la unificació i que ho seguiria sent a partir de 1930 fins la guerra.
L’investigador vilanoví Xavier Güell ens explica que Esteve Bota, propietari del bar, és qui va rebre els diners (800 pts) de l’Ajuntament de Valls per l’actuació de Sant Joan de 1929 com a representant de la colla. Tenint en compte la precària organització de les colles de l’època, l’Esteve Bota hi deuria jugar un paper important en la gestió, direcció, organització (diguem-ne com vulguem) de la colla. Estaríem davant d’un altre membre destacat de la Colla Nova. Per acabar-ho d’adobar, el rebut que redacta Esteve Bota està escrit en un full de propaganda de la Colla Nova en què hi apareix la coneguda imatge del 4 de 7 que la colla de l’Escolà va aixecar al Passeig dels Caputxins el dia de la inauguració de la Biblioteca Popular, el 23 de juny de 1918. Val a dir, però, que l’Esteve Bota va representar igualment la Colla Vella a cavall dels anys 1929-30 quan el Gravat ja s’havia escindit i havia recuperat l’antic nom de la seva colla, mentre no es va traslladar al Bar Moderno.[2]
Si el Gravat de Rabassó hagués estat l’únic cap de colla, per què hauria d’abandonar ell el “seu” local amb els “seus” castellers”? I menys encara si es tractés només d’una colla, en aquest cas l’antiga Colla Vella, com algú encara avui argumenta. Qui marxaria del seu local per a deixar-lo en mans del seu rival?
En Xavier Güell ens recorda que a cap document del període que va des de principis de 1927 fins a l’actuació de la Colla Vella al Poble Espanyol el 4 d’agost de 1929 hi apareix l’expressió “Colla Vella”, sinó el nom genèric “colla de Xiquets de Valls”.[3]

                                    Ramon Tondo Dilla Gravat de Rabassó (foto publicada a "Món Casteller")

Que el Gravat i el Josep M. es discutissin és quelcom més que lògic tenint en compte el caràcter fort de tots dos. A això cal afegir que en Josep M. Guasch era de mal conformar i poc disciplinat. L'Escolà, amb fama de bon home i, pel que fa a la disciplina dels seus castellers, fins i tot tou, aquests trets de la personalitat de castellers com en Josep Ma li eren difícils de gestionar. Els Rabassó, en canvi, tenien fama de ser més estrictes a l’hora de dirigir els seus homes. Si més no això és el que es desprèn de la conversa que va mantenir en Pere Mialet i Rabadà  amb el Gravat l’any 1930 publicada al número 93 del setmanari barceloní “El Mirador” i que reproduïa “Món casteller”:
“... L’Escolà –prossegueix el Rabassó- és un gran casteller i un bon home, però és un cap de colla defectuós. Es deixa trepitjar per tots, i sense autoritat no farà res de bo. Jo li faria qualsevol favor. A Vilafranca me li hauria ofert, si no haguessin estat els altres. Potser hauria evitat la “llenyada” que varen fer ...”
“... Menar (sic) castellers vol autoritat i, fer-los, disciplina. Cal que cregui tothom, del més petit al més gran, ...”
El Gravat fa referència a l’actuació de Sant Fèlix d’aquell 1930 on la Colla Nova no va fer un paper gens lluït (va intentar sense èxit el 3 i el 4 de 7, havent-se de conformar amb el 2 de 6, el 3 de 6 per baix i el pilar de 5, mentre la Colla Vella va descarregar tots els castells que la seva rival va portar a plaça).
La premsa carlina (“Joventut per la Fe i per la Pàtria”, 25-6-1930, pàg. 2) també comentava, en aquest cas fent referència a l’actuació de la Colla Nova per Sant Joan de 1930  “(...) que se’ns diu hi mancaven alguns elements i que adolia del defecte de tenir masses dirigents i menys disciplina (...)” Un altre cop la imatge “d’olla de grills” i la conseqüent manca d’autoritat.
En Xavier Güell es pregunta per què el Gravat de Rabassó va tenir tants problemes per a aconseguir camises l’agost de 1929 si ja havia de tenir les que es van fer servir el 5 de febrer de 1928 al Masnou?. Si la colla d’aquell període hagués estat només la Colla Vella, per què no hauria reunit més de 31 castellers – i amb l’ajut vilafranquí- per a una sortida que havia aixecat tanta rellevància com la del Poble Espanyol?.  No va poder provar el 4 de 7, com era la intenció inicial i fins i tot s’havia anunciat[4]. Potser perquè li faltava gent de quarts en amunt? (a la fotografia de Sant Joan de 1930, els únics castellers de la Colla Nova que van uniformats –i més foscos?- són els quarts i part de la canalla. La Colla Nova no es va uniformar fins el 29 de juliol! Havien de dur, per força, les camises estrenades al Masnou). Per què la Colla Vella no ha reivindicat mai la sortida del Masnou com la primera on van anar uniformats? Potser perquè hi va anar una altra “facció” de la colla? Això, de moment, només és una conjectura.


Sant Joan de 1930. La Colla Vella (en primer pla) ja va uniformada. La Colla Nova no ho faria fins el juliol. Però els castellers de la Nova de quarts en amunt sí van uniformats (foto publicada a "Món Casteller")

El 1926 van néixer colles al Vendrell i a Tarragona, de les quals es nodrien (i encara ho farien durant anys, fins la guerra) les dues colles de Xiquets de Valls. Aquest fet va accentuar encara més la minva d’efectius de les colles vallenques. Però a l’Arboç no hi va sorgir cap colla aquells anys. D’aquesta població hi havia destacats components de la Colla Vella. El fet de continuar veient-los dalt dels principals castells de la colla unificada també ajudaria a fer creure a molts que es tractava de la colla del Rabassó.
Com ja havia explicat al post “La Colla Nova no es va desfer el 1926”, la Colla de l’Escolà era qui havia fet més i millors castells aquell any (i els immediatament anteriors), tot i la desfeta de la festa major del Vendrell, qui tenia més castellers i qui havia rebut la important oferta d’actuar a Girona per Sant Narcís l’octubre d’aquell any[5].
En Josep Ma Rodon tampoc deixa de banda el detall, gens irrellevant, que la premsa carlina de l’època en cap moment es refereix a la colla unificada com a Colla Vella, fins a la seva reaparició al Poble Espanyol el juliol de 1929. Sempre va parlar de fusió de les colles. No és difícil imaginar quina hauria estat la seva reacció en cas que la Colla Nova s’hagués desfet a principis de 1927!
El vilafranquí Jaume Grau, per la seva banda,  toca un tema recorrent en la història castellera vallenca i sense el qual no podem entendre la gairebé permanent dualitat: la ideologia. Quan parla de l’intent de formació d’una colla vilafranquina l’any 1929 fa la següent anàlisi:
“(...) l’any 1929 hi ha intents reeixits de fer una colla pròpia a Vilafranca, formada per fadrins vilafranquins. Els intents es van esvair en el mateix moment en que “reneixen” les dues colles vallenques, que el 1930 tornen a estar desdoblades –després d’un període de decadència d’uns anys de colla única-.
Novament tenim Colla Nova i Vella i els vilafranquins ja no senten necessitat de fer una colla pròpia perquè la rivalitat ideològica i el fet casteller van junts encara per a aquells homes. Els castells són rivalitat ideològica encara en aquells temps”[6]

Quan el Ramon de Rabassó deixa la colla unificada per a reorganitzar la Colla Vella, els castellers de la Colla Nova queden sota les ordres d’en Josep M. Guasch juntament amb en Pairot i l’Escolà fill fins l’estiu de 1930 (recordeu el comentari de Joventut: “masses dirigents i menys disciplina”). En Josep Ma Rodon és de la opinió que el primer era qui en realitat feia les funcions de cap de colla. ¿Aquests castellers podrien ser “els altres” a qui es refereix el Gravat a l’entrevista d’en Mialet i que, de no ser per la seva presència, el Rabassó s’hauria ofert a l’Escolà?
Es tracta sens dubte d’un impàs en el qual, malgrat la direcció de la Colla Nova ja no està en mans del vell Escolà, el seu pes dins la colla encara resulta evident, si més no per als principals rivals.
Tot sembla indicar que el caràcter poc disciplinat d’en Josep M. Guasch no el va ajudar a evitar que l’any 1930, després de la llenya de la Colla Nova per Sant Joan (va caure dos cops del 4 de 7 i el pilar de 5 per baix també va quedar en intent), el Blanco es fes càrrec de la colla. “Aquest fet va decebre molt en Josep M. Guasch ja que creia que era a ell a qui li corresponia el càrrec de cap de colla” afirma Rodon. A la família Fàbregas (els Escolà) ja els hi semblava bé que el Blanco agafés les regnes de la colla, al cap i a la fi era de la família (recordem que l’Anton Fàbregas i Mialet, l’Escolà, era oncle i padrí del Blanco). El que sembla inqüestionable és que el Blanco s’havia guanyat els seus companys pel seu carisma. La seva cura per la tècnica i la importància de l’estètica de les construccions així com la incorporació de gent jove el van dur, amb els anys, a ser considerat com el cap de colla que dignificà els castells, en paraules del vilafranquí  Fèlix Cusiné.
L’Andreu Montserrat recorda com algú proper a en Josep M. Guasch va dir en una ocasió, sense poder evitar una certa acritud, que de la mateixa manera que Sant Antoni es va enamorar d’un tocino, la Colla Nova s’havia enamorat del Blanco. El que no es pot negar és que aquest “enamorament”  va donar molt bons fruits vist el domini que va exercir, sota la seva direcció, la Colla Nova entre l’any 1933 i l’esclat de la guerra i, en acabar aquesta, el que va protagonitzar la colla unificada dels Xiquets de Valls i un altre cop la Colla Nova (ara sota el nom de Muxerra) fins la seva mort l’any 1949.


Consideracions finals.

Quin va ser el pes real de Josep Ma Guasch entre principis de 1927 i l’estiu de 1929 a la colla de Xiquets de Valls? I el de Ramon de Rabassó? Van liderar cadascun els seus homes en una fusió semblant a un matrimoni de conveniència? Va prevaldre la major experiència del Ramon de Rabassó com a cap de colla des de la mort del seu pare, Isidre, l’any 1918? “En Josep Ma Guasch hauria estat un bon candidat per a una fusió: no era “de la corda” de l’Escolà i menys encara de la del Rabassó” comenta Rodon. Va ser determinant el seu caràcter?
El que és clar és que la colla vallenca del període 1927- agost de 1929 va ser el producte de la unió de les dues colles, la Nova i la Vella, amb un nombre indeterminat de membres de cadascuna i amb un lideratge, des del meu punt de vista, compartit però no acceptat ni pels propis dirigents ni pels seus respectius homes. La historiografia oficial ha centrat el protagonisme en un sol personatge, el Gravat de Rabassó. Les circumstàncies que van envoltar aquella etapa apunten altres alternatives.  En tot cas,  ja no podem parlar “d’absència de membres destacats de la Colla Nova” per a argumentar una suposada desaparició temporal de la colla de l’Escolà.
La història personal del Josep M. Guasch (i la de la resta de protagonistes d’aquest treball) no difereix gaire de la majoria de castellers de la seva època, emmarcats en uns anys molt difícils, però que van protagonitzar l’inici d’una recuperació lenta i penosa interrompuda per la tragèdia d’una guerra. Uns homes que sovint eren mal vistos pels seus convilatans per ser considerats gent de costums i aficions poc recomanables, però que, de manera conscient o no, van mantenir viva una flama que, de ben segur, mai s’haurien pogut imaginar que arribaria a prendre com ho ha fet.

Vull agrair a l’Andreu Montserrat i Guasch i al Josep Ma Rodon i Barrufet haver-me facilitat informació i algunes de les fotografies que he utilitzat en aquest treball.






[1] RODON BARRUFET, Josep Ma: “La Renaixença Castellera”

[2] GÜELL CENDRA, Xavier: “Els Xiquets de Valls van actuar a Valls l’any 1929 per Sant Joan”, El Vallenc, Valls, 18-2-2005

[3] GÜELL CENDRA, Xavier: “La Colla Vella va actuar l’any 1929 per Sta. Úrsula i l’any 1930 a Montjuïc”, El Vallenc, Valls, 27-5-2005

[4] GÜELL CENDRA, Xavier: “Josep Cusiné va patrocinar les primeres camises de la Colla Vella”, El Vallenc, Valls, 10-12-2004

[5] GÜELL CENDRA, Xavier: “Actuacions castelleres frustrades a Girona abans del 1936”, El Vallenc, Valls, 7-2-2003.

[6] GRAU ENFRUNS, Jaume: “L’origen social dels castells a Vilafranca”, Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada