De la Colla dels Menestrals a la Colla Joves Xiquets de Valls

Espai dedicat a la Colla Nova dels Xiquets de Valls, des dels inicis dels castells (amb el nom de Colla dels Menestrals) fins a la reorganització de 1970 (amb el nom de Colla Joves Xiquets de Valls)





dilluns, 23 de gener de 2017

La Colla Nova al Passeig dels Caputxins, 25 de juny de 1923



Foto 1: “L’Auxeneta” (sic), Pere Català i Pic. CEDOCA

Una de les fotografies castelleres més conegudes de Pere Català i Pic és la que, amb el títol de “L’Auxeneta” (sic), forma part de la col·lecció de postals “Xiquets de Valls” editada el febrer de 1926.

Germanes d’aquesta n’hi ha dues més que també podem veure en aquest post.



Foto 2: Castellers de la Colla Nova amb els grallers Els Romees, els gegants i el gegantó Lladrefaves al Passeig dels Caputxins de Valls. Fotografia de Pere Català i Pic. Col. Juanita Fàbregas Rosell. Publicada per Joan Climent Ferré


 Foto 3: Els gegants de Valls, el gegantó Lladrefaves i els Romees, entre un grup de nens i nenes al Passeig dels Caputxins.  Al costat de la geganta podem veure un dels components de la canalla de la Colla Nova que també apareix a les fotos 1 i 2. Foto: Pere Català i Pic. AMV


Durant anys se les va datar al 1918, pensant que formaven part d’un reportatge en motiu de la inauguració de la Biblioteca Popular de Valls.

Un dels arguments per a aquesta datació la trobem en el testimoni de la senyora Juanita Fàbregas Rosell, néta de l’Anton de l’Escolà, propietària de la foto publicada per Joan Climent al seu web elcasteller.cat  (foto 2). A l’entrevista que li fa en Joan Climent, la senyora Fàbregas situa la fotografia a la data citada.

La néta del vell Escolà identifica alguns membres de la Colla Nova al Passeig dels Caputxins de Valls: el seu pare, Francesc Fàbregas Galofré, fill de l’Escolà; el seu germà, Anton Fàbregas Rosell; en Lluís Jové  Cucurull, el Quinto; els Marinetes de Vilafranca i un altre casteller que la senyora Fàbregas identifica com a Francesc Fàbregas Llaboré, Cisquet del Groc, cosí germà del seu pare i que, segons la senyora Juanita Fàbregas Rosell,  anys després va ser membre de la Colla Vella, igual que va ser-ho el Quinto. La Colla Vella, però, afirma que el Cisquet del Groc sempre va pertànyer a la seva formació i, per tant, mai va formar part de la Colla Nova.

En Francesc Fàbregas Galofré i el seu fill Anton són els que formen el segon pilar per l’esquerra, al costat del timbaler (Anton Claramunt, Ton Francàs, dels Romees, que són els grallers vendrellencs que apareixen a la imatge i habituals en les actuacions de la Colla Nova de l’època); el Quinto el podem veure dalt del primer pilar per l’esquerra; els Marinetes de Vilafranca, formant el quart pilar i el casteller identificat per la senyora Juanita com en Francesc Fàbregas Llaboré, Cisquet del Groc, dalt del pilar del costat de la geganta.

En Xavier Güell, en el seu treball “La Renaixença castellera a Valls: el temps d’una colla a plaça (1927-1929)”, apunta que les filles d’en Francesc Fàbregas Llaboré, Mònica i Josefina Fàbregas Figuerola, en una entrevista feta per separat a cada germana l’any 2013 no reconeixien el seu pare a la imatge. El testimoni directe de les filles l’hem de considerar definitiu. Això lligaria amb el fet que, des de la Colla Vella, s’afirma que en Francesc Fàbregas Llaboré sempre va formar part de la seva colla. Independentment que aquesta darrera circumstància sigui correcta o no, en Xavier Güell, en el treball citat, compara vàries fotografies que reforcen el testimoni de les germanes Fàbregas Figuerola en què el casteller prèviament identificat com el seu pare és, en realitat, una altra persona.
Per tant, tots els castellers que apareixen a les fotografies  eren membres de la Colla Nova de l’Escolà  el dia que es van obtenir les imatges. Aquest detall és important per a concretar la data en què es van fer les fotografies, com veurem més endavant.

Ara bé, per què aquestes imatges no corresponen a 1918? La resposta la tenim en els gegants.
La indumentària que presenten els gegants que acompanyen els castellers de la Colla Nova a les fotografies es va estrenar per la Candela de 1921, la qual cosa descarta la possibilitat de datar-les el 1918.

 Si la col·lecció de postals de Pere Català i Pic es va editar el febrer de 1926 i tenim en compte que per la vestimenta de la gent que surt a les imatges, els arbres amb fulles del Passeig dels Caputxins (mèlies i catalpes, de fulla caduca)  i  les ombres poc allargades que s’hi poden observar, es pot afirmar que es tracta d’una actuació d’un migdia d’estiu anterior a 1926. Tractant-se de Valls i de l’època citada  podem acotar-les a un Sant Joan d’entre 1921 i 1925.

L’any  1925 queda descartat perquè no va haver castells per Sant Joan.

El 1922 queda descartat perquè la Colla Nova no hi va actuar.

Només ens queden el  1921 (Aplec de les societats Corals i Orfeons de Clavé).
El 1923 (hi van actuar les dues colles) i el 1924 (només la Colla Nova).

Al setembre de 1923 es van instal·lar uns fanals entre els arbres que no apareixen a les fotografies, circumstància que elimina el 1924.

He de confessar que la possibilitat que les fotografies fossin de l’homenatge a Clavé del diumenge 26 de juny de 1921 era la meva aposta personal, per allò que tindrien d’excepcional.

El fet que el dia de Sant Joan de 1921 no hi hagués castells ha dut a generalitzar l’absència dels Xiquets de Valls a tots els actes de les festes quan això no va ser ben bé així. Si més no si fem cas de la referència que surt a “Món Casteller” quan parla del citat homenatge a Clavé: "...els castells i altres elements del folklore local encapçalaren la comitiva de benvinguda a les quaranta-dues agrupacions corals arribades d'arreu de Catalunya."

La presència dels Xiquets de Valls en aquest aplec de Corals i Orfeons de Clavé l’hauríem de considerar lògica, encara que només fos testimonial en forma del que probablement va passar: un modest pilar de 4 de salutació a l’arribada dels participants.
Es fa difícil pensar en l’absència de, com a mínim, una petita representació d’aquells a qui Clavé va dedicar una de les seves obres més famoses (“Els Xiquets de Valls”) en un homenatge fet a Valls i on, en el transcurs de la diada festiva, es va interpretar aquesta peça coral.
Podríem considerar l’esdeveniment prou important i “mediàtic” com per a que justifiqués un reportatge fotogràfic. I de fet, aquest reportatge es va dur a terme, però a càrrec de Francesc Balsi i Vallespinosa.

En una de les fotografies es pot observar un timbaler esquerrà. En Ton Francàs, que com hem dit anteriorment apareix a la fotografia del Passeig dels Caputxins, era esquerrà (Foto 4)


Foto 4: Els gegants de Valls en la comitiva de l’aplec de corals i orfeons de Clavé. Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa. Fons Blasi, AFCEC.

Tots aquests elements em feien pensar en la possibilitat que les fotografies corresponguessin a l’homenatge a Clavé, tot i que em ballaven algunes dades.

Un dels arguments en contra que hi trobava era que no constés una actuació castellera prou reeixida com per a fer venir castellers vilafranquins com els Marinetes. Recordem que l’ajuntament de Valls no havia contractat cap colla per a la Festa Major. Sembla lògic pensar que si només calia fer algun castell de salutació a l’arribada de les corals (molt probablement un pilar de 4) no calia demanar reforços.
Però l’element que eliminava definitivament la possibilitat que les fotos del Passeig dels Caputxins fossin del dia de l’aplec de cors i orfeons de Clavé el tornàvem a trobar en els gegants.

Tal com succeí a l’hora de descartar la datació de 1918, la indumentària dels gegants ens acota la data. En aquest cas, el mocador que duu al coll el popular gegantó Lladrefaves.
Com es pot observar, si comparem les fotografies, en Lladrefaves llueix un mocador lleugerament diferent (Foto 5)


Foto 5: Gegantó Lladrefaves. Esquerra, 1921. Dreta, 1923


Per tant, la meva aposta per la data de 1921 era equivocada.

Tenim doncs que les fotografies pertanyen a la Festa Major de 1923, tal i com afirma en Xavier Güell  i de qui hem seguit el gruix argumental  per a aquest treball. Però no van ser fetes el dia de la Festa Major sinó l’endemà, 25 de juny.

El dia 24, les dues colles van actuar a la Plaça del Blat. Era la primera vegada que es trobaven cara a cara a Valls des del 14 d’abril de 1917.
L’ajuntament havia contractat només la Colla Nova, mentre que la Colla Vella hi va participar gràcies a unes aportacions particulars.
El resultat de l’actuació va ser molt desigual. Mentre la Colla Nova reeixia amb el 3 de 7, el 4 de 7, el 2 de 6 i el pilar de 5 després d’haver intentat el pilar de 5 aixecat per baix, la Colla Vella va caure de tots els seus intents: dos cops el 3 de 7 (en un primer intent el carregà, però encara no es “validaven” els castells carregats) i el 4 de 7, acabant amb el pilar de 4.

Ara bé, l’endemà només hi va actuar la Colla Nova, que havia estat contractada per l’ajuntament on el Govern Municipal havia aconseguit que fos dia festiu.

“A les deu del matí es dirigiren formant una comitiva precedida pels gegants i castells (...) a l’església de la Mare de Déu del Lledó (...) s’aixecaren castells per la Colla Nova (que era la contractada per l’Ajuntament)(...)  (Joventut: 30-6-1923. HCT Tarragona, AHC Valls).

La possibilitat (poc probable però no descartable en aquells anys) que a la fotografia hi apareguessin components de les dues colles, (la presència d’un suposat Francesc Fàbregas Llaboré com a membre de la Colla Vella; un cert relaxament en la intensitat de la rivalitat entre les dues colles; oportunitat de sortir en una foto, ...) queda esvaïda per dos aspectes: queda provat que el casteller qüestionat no és en Francesc Fàbregas Llaboré, per tant hem de pensar que es tracta d’un casteller no identificat de la Colla Nova (a mi personalment em recorda la fesomia dels Llorençons, però això seria objecte d’un altre treball).
L’altre aspecte seria les poques ganes que podrien tenir els suposats castellers de la Colla Vella de compartir records amb els seus rivals el dia després d’una desfeta tan important com la que havien patit el dia anterior.


Fonts:

-         CLIMENT FERRÉ, Joan:  “Conversant amb la Sra. Juanita Fàbregas Rosell” http://elcasteller.cat/conversantambluanitafabregasrosell.html
-          CLIMENT FERRÉ, Joan: “Festa Major de Sant Joan 1923”. Publicat a la revista La Planenca, núm. 30, hivern 2008-2009.
-          FERRANDO ROMEU, Pere: Correspondència personal.
-          GÜELL CENDRA, Xavier (amb col·laboració de FERRANDO ROMEU, Pere): “La Renaixença Castellera a Valls: el temps d’una Colla a plaça (1927-1929)”. Quaderns de la Brufaganya núm. 4, Vilanova i la Geltrú, 2016
-          GÜELL CENDRA, Xavier: “Les dues colles van retrobar-se per fi a Valls l’any 1923”. Publicat a El Vallenc, el 7 de maig de 2004, p.34
-          JOSA COS, Eloi: “Els arbres públics de Valls. Aproximació al seu valor econòmic”. Quaderns de Vilaniu núm. 32, 1997












































                                                                                                            

dijous, 20 d’agost de 2015

La Colla Nova a Vilafranca, 1891



Unes fotografies de Josep M Cañellas (Reus, 1856 – París, 1902) localitzades per Anna Capella i Jaume Santaló en una recerca per al Museu de l’Empordà de Figueres, ens mostren unes imatges sobre alguns dels elements protagonistes de la festa major de Vilafranca. 
Es tracta d’un reportatge que el fotògraf va fer per la festa major de Vilafranca i que en els darrers dies han estat publicades  a través de les xarxes socials i que apareixen datades entre el 1890 i el 1892.
Intentarem concretar l’any  analitzant les imatges i les informacions que tenim de la festa major d’aquells anys. D’aquesta manera podrem esbrinar quina colla dels Xiquets de Valls és la que apareix a les fotografies.


Imatge nº1  (Hispanic Society NY. Foto Cañellas Estudi de Capella i Santaló)

La imatge nº 1 ha estat publicada a la xarxa amb la llegenda “Arribada dels Xiquets de Valls a Vilafranca (1892)”. En tot cas, la instantànea sí reflecteix l’arribada dels castellers a la Plaça Jaume I. Pel que fa a l’any, més endavant veurem per què no pot ser el 1892.




Imatge nº 2 (Hispanic Society NY. Foto Cañellas Estudi de Capella i Santaló)

La imatge nº 2 ens mostra els grallers que apareixen a la nº1 acompanyant els castellers. Aquí també podrem observar algun dels diables que tornarem a veure en una fotografia posterior (imatge nº6)



Imatge nº 3 (Hispanic Society NY. Foto Cañellas Estudi de Capella i Santaló)



Imatge nº 4 (Foto Cañellas / Col. Jordi Busquets)


A la imatge nº 3 es veu un 3 de 7 a la Plaça de Jaume I que torna a aparèixer, ara carregat, a la imatge nº 4 i que, en el moment d’escriure aquest text no ha estat publicada a la xarxa. És, però, la fotografia més coneguda de la col·lecció, doncs ha aparegut en diverses publicacions. La que presentem  en aquest post està extreta de la pàgina 83 de “Els Castellers de Vilafranca”, d’Eloi Miralles, 2013.



Imatge nº 5 (Hispanic Society NY. Foto Cañellas Estudi de Capella i Santaló)


La imatge nº 5 ens mostra un altre 3 de 7, aquest cop bastit al Firal.

La resta de les imatges corresponen a alguns dels balls participants de la festa major. Entre elles, el drac, que està datada com anterior a 1893, any de la seva restauració (imatge nº 8).

La signatura (JMC) amb la numeració correlativa en moltes d'elles (2238, 2239, 2240, ...) ens demostren que es tracta d’un mateix reportatge. En qualsevol  cas, és lògic pensar que un fotògraf que l’any 1885 estav exercint la seva professió a París, no baixaria dos anys seguits a cobrir un reportatge sobre una festa major que té uns elements festius pràcticament invariables any rere any.



Imatge nº 6 (Hispanic Society NY. Foto Cañellas Estudi de Capella i Santaló)




Imatge nº 7 (Hispanic Society NY. Foto Cañellas Estudi de Capella i Santaló)

Ara ens cal concretar de quin any són les fotografies. I aquí esdevé fonamental la imatge nº 7.
En aquesta fotografia podem veure el ball de panderos, ball que l'any 1892 no va actuar per la festa major de Vilafranca com documenta La Renaixença, el 7 de setembre:
"(...) aquest any sols han sortit lo cèlebre drach y'ls gegants, diables y ball de bastons y xiquets de Valls (...)"

"Patrici" també ens dóna testimoni de l'absència del ball de panderos el 1892 ("Del Ball de Gitanes de Vilafranca". Vilafranca 1987, p49):
"De mantenir lo bullici y animació per la vila n'estigueren encarregats lo Drach, gegants, diables, bastoners y los sempre admirats xiquets de Valls".

Descartat l'any 1892, dos detalls descartarien també que el reportatge fos de 1890.
Per una banda, el 1890 hi van concórrer les dues colles de Xiquets de Valls. Les fotografies durant la cercavila haurien reflectit l'aixecament conjunt d'algun castell, especialment a la Plaça Jaume I.
Però un argument més rellevant el trobem en el fet que, segons Joan Cuscó ("Castells a Vilafranca 1875-1936. I") , "d'ençà del 1893 els castellers i els grallers ja van junts i no per separat com fins aleshores i, per tant, hem de suposar que els grallers cobraven directament de les colles (...) els anys 1891 i 1892 fou l'Ajuntament qui va contractar directament els castellers i els administradors només es van fer càrrec de les despeses de la colla de grallers que els van acompanyar".

A les fotografies hi ha 7 grallers (4 gralles i 3 tabals) acompanyant els Xiquets de Valls. Un nombre absolutament insostenible per a ser costejat per una colla castellera de l'època.
Per tant, aquesta circumstància ens torna a reduir el marge als anys 1891 i 1892, però la presència del ball de panderos a les fotografies faria descartar aquest darrer any, com ja hem explicat abans.



Imatge nº 8 (Hispanic Society NY. Foto Cañellas Estudi de Capella i Santaló)



 Arribats a aquest punt, podríem afirmar que la colla que apareix a les fotografies és la Colla Nova dels Xiquets de Valls, comandada per Joan Aubareda, el Querido, en la seva participació a la festa major de Vilafranca de 1891, on la colla va cobrar 550 pts ("Vilafranca, la plaça més castellera", Josep Ribes. 2005).
Entre 1890 i 1895 està documentada la presència de la Colla Nova dels Xiquets de Valls actuant en solitari per Sant Fèlix, els anys 1891, 1893 i 1894.

Per acabar, podríem afegir que la lògica ens portaria a pensar que algun dels castellers que van davant els grallers a la imatge nº 1 hauria de ser el cap de colla, l'esmentat Joan del Querido. De moment, però,  només podem dejar-ho en un interrogant a l'espera que algú pogués identificar la identitat dels castellers que podem distingir en primer terme.









diumenge, 15 de març de 2015

Josep Maria Guasch. El cap de colla “tapat”?


                                           Josep Ma Guasch Magriñá (foto cortesia Josep Ma Rodon)


Hi ha l'opinió estesa que la colla unificada dels Xiquets de Valls del període 1927-29 va estar encapçalada per Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó.
Un dels motius que explicarien que la direcció, un cop es produí la fusió de les colles, anés a càrrec del Ramon de Rabassó seria l’edat de l’Anton de l’Escolà, que tenia 70 anys, 25 més que el Gravat.
Però des de les files de la Colla Vella sovint es considera que no es va tractar d’una fusió, sinó que la Colla Vella va recollir l’any 1927 les restes de la Colla Nova de l’Escolà i va continuar en solitari aquells anys. També s’ha argumentat que l’absència d’antics capdavanters de la Colla Nova en la direcció de la colla unificada provaria que en realitat es tractava de la Colla Vella.
Sobre la possible dissolució de la Colla Nova a finals de l’any 1926 ja vaig publicar una entrada en aquest bloc que podeu consultar aquí i al qual aquest treball incorpora més informació i alguna reflexió afegida.
Sobre “l’absència de dirigents de la Colla Nova” sempre m’havien cridat l’atenció les paraules de Josep Nolla, de la Colla Vella, que recollia Josep M. Rodon i Barrufet (nét del Blanco) en el seu treball “La Renaixença Castellera” en relació a les discrepàncies que acabarien amb la colla unificada l’ estiu de 1929 i significarien el retorn de la dualitat castellera vallenca:
“Tenim, a més a més, el testimoni oral de Josep Nolla que ens aclareix un fet: a començament del vint-i-nou, el Gravat de Rabassó i Josep Ma Guasch es discutiren. Això originà que l’agost el Gravat (segons diu la premsa de l’època) encapçalés una facció de castellers i re-fundés la Colla Vella (...) al Poble Espanyol”[1]
Sembla evident que en Josep Ma Guasch no devia ser un casteller més de la colla. Si fos així no tindria cap sentit que les raons entre el cap de colla i un simple casteller de “infanteria” fossin susceptibles de provocar un trencament. Estaríem, doncs, davant d’un dirigent de la Colla Nova a les files de la unificada.

Colla Nova, Valls 1918. Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Popular. En Josep M Guasch és el segon de la gorra. (foto P. Català, Món Casteller)


Una pinzellada biogràfica.

Però qui era aquest casteller i quin va ser el seu paper en la colla unificada i en la represa de la dualitat vallenca a cavall dels anys 1929-30?
En Josep Maria Guasch Magriñá va néixer a Valls el 24 de gener de 1890, de pares de tendències carlines amb les quals ell no hi va combregar.
Home contestatari i de caràcter rebel, havia protagonitzat alguna anècdota que podria il·lustrar l’època convulsa que li va tocar viure.
L’Andreu Montserrat i Guasch, ex-cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls i nét d’en Josep Ma Guasch, explica que en una ocasió va haver una concentració de protesta a la Plaça del Blat en què hi va intervenir la Guàrdia Civil muntada a cavall. En Josep Ma es va plantar davant la càrrega dels civils i quan en va tenir un a prop, el va descavalcar. Sembla ser que els membres de la Benemèrita el van fer anar a dormir ben calent aquell dia.
En Josep Ma tenia tres germans: el Carles (en honor del pretendent dels carlins però a qui li deien Joan), la Rosa (casada amb en Peret de Ca les Ànimes, casteller de la Colla Nova amb descendents actuals a la Colla Joves, els germans Pi) i el primogènit, l’Antoni, que va morir als dos anys d’edat.
Home poc amant de Missa, li agradava força la diversió i la gresca. Es podria dir que reflectia força la imatge estereotipada del casteller d’aquella època i que estava ben lluny de ser ben vista socialment.
Quan s’ajuntava amb els vendrellencs que col·laboraven amb la Colla Nova els anys 30, l’Anton de l’Escolà patia molt. “El Gilet i el Titus del Vendrell arribaven a Valls el dia abans dels castells i el vell Escolà els feia dormir a casa seva per a tenir-los controlats”, explica l’Andreu Montserrat.
En Josep Ma (conegut també com “el Camàlic”, per la seva feina) tenia fama de ser un bon segon dels pilars. Diuen que va ser l’últim en dur el pilar de 5 des de la Plaça del Blat fins a la cantonada del Carrer de la Cort  amb el Carrer de la Peixateria, on avui es troba la pastisseria Santacana.
Segon habitual en els primers anys 30, el podem identificar a dues fotografies del 2 de 7 que la Colla Nova va carregar al Concurs de Tarragona de 1932.


                                   Colla Nova, 2 de 7 carregat. Concurs de 1932 (foto CEDOCA)
                                                            En Josep Ma Guasch és el segon de l'esquerra 



Una altra imatge del 2 de 7 carregat per la Colla Nova al Concurs de 1932. En Josep Ma Guasch és el segon que es veu de cara (foto Blasi)


Va col·laborar amb el grup de jovent que l’any 1946 assajava al marge de la colla unificada en accedir a acompanyar el seu fill Pere quan aquest li va demanar si els podia anar a donar un cop de mà. “Quan el padrí se’n va adonar de com manipulaven els requetès aquell jovent, va plegar. Poc temps després també ho va deixar el meu oncle Pere Guasch” comenta l’Andreu Montserrat que afegeix “la mare va dir que ja n’havia tingut prou de rentar aquelles camises”.
El Josep M. Guasch va morir pocs dies abans de la festa major de l’Arboç de 1966. L’Andreu recorda haver anat a Vilafranca per Sant Fèlix a veure els castells amb el dubte de si obrava bé tenint en compte el dol familiar. Els vells castellers de la Muxerra que anaven amb ell aquell dia li van recordar que el seu avi segur que no s’hauria perdut els castells i que hi anés tranquil perquè és el que hauria volgut son padrí.

                                           Josep Ma Guasch Magriñá (foto cortesia d'Andreu Montserrat i Guasch)





 El Josep Ma Guasch, el Gravat de Rabassó i la colla unificada.

Però tornant al període 1927-29, en una conversa sobre aquells anys, en Josep M. Rodon i Barrufet em comentava que ell era de l’opinió que fins a l’estiu de 1929 la colla unificada estava dirigida per una mena de junta formada per l’Anton de l’Escolà fill, el Gravat de Rabassó i en Josep M. Guasch, amb la col·laboració d’un quart membre, en Joan Baptista Pairot. Una autèntica “olla de grills” segons paraules del mateix Rodon. El motiu seria que no fos dit que el cap de colla no ho era cap dels dos anteriors a la fusió (la Colla Nova, l’Escolà i la Colla Vella, el Gravat).
Això lligaria amb el comentari d’en Josep Nolla sobre la discussió entre el Rabassó i el Josep Ma Guasch a principis de 1929.
Si els antics dirigents de la Colla Nova no hi pintaven res, per què les discussions amb algun d’ells haurien de dur a la separació?
Recordem també que durant aquells anys la colla dels Xiquets de Valls s’arrecerava al Bar Bota, lloc de trobada de la Colla Nova en els anys anteriors a la unificació i que ho seguiria sent a partir de 1930 fins la guerra.
L’investigador vilanoví Xavier Güell ens explica que Esteve Bota, propietari del bar, és qui va rebre els diners (800 pts) de l’Ajuntament de Valls per l’actuació de Sant Joan de 1929 com a representant de la colla. Tenint en compte la precària organització de les colles de l’època, l’Esteve Bota hi deuria jugar un paper important en la gestió, direcció, organització (diguem-ne com vulguem) de la colla. Estaríem davant d’un altre membre destacat de la Colla Nova. Per acabar-ho d’adobar, el rebut que redacta Esteve Bota està escrit en un full de propaganda de la Colla Nova en què hi apareix la coneguda imatge del 4 de 7 que la colla de l’Escolà va aixecar al Passeig dels Caputxins el dia de la inauguració de la Biblioteca Popular, el 23 de juny de 1918. Val a dir, però, que l’Esteve Bota va representar igualment la Colla Vella a cavall dels anys 1929-30 quan el Gravat ja s’havia escindit i havia recuperat l’antic nom de la seva colla, mentre no es va traslladar al Bar Moderno.[2]
Si el Gravat de Rabassó hagués estat l’únic cap de colla, per què hauria d’abandonar ell el “seu” local amb els “seus” castellers”? I menys encara si es tractés només d’una colla, en aquest cas l’antiga Colla Vella, com algú encara avui argumenta. Qui marxaria del seu local per a deixar-lo en mans del seu rival?
En Xavier Güell ens recorda que a cap document del període que va des de principis de 1927 fins a l’actuació de la Colla Vella al Poble Espanyol el 4 d’agost de 1929 hi apareix l’expressió “Colla Vella”, sinó el nom genèric “colla de Xiquets de Valls”.[3]

                                    Ramon Tondo Dilla Gravat de Rabassó (foto publicada a "Món Casteller")

Que el Gravat i el Josep M. es discutissin és quelcom més que lògic tenint en compte el caràcter fort de tots dos. A això cal afegir que en Josep M. Guasch era de mal conformar i poc disciplinat. L'Escolà, amb fama de bon home i, pel que fa a la disciplina dels seus castellers, fins i tot tou, aquests trets de la personalitat de castellers com en Josep Ma li eren difícils de gestionar. Els Rabassó, en canvi, tenien fama de ser més estrictes a l’hora de dirigir els seus homes. Si més no això és el que es desprèn de la conversa que va mantenir en Pere Mialet i Rabadà  amb el Gravat l’any 1930 publicada al número 93 del setmanari barceloní “El Mirador” i que reproduïa “Món casteller”:
“... L’Escolà –prossegueix el Rabassó- és un gran casteller i un bon home, però és un cap de colla defectuós. Es deixa trepitjar per tots, i sense autoritat no farà res de bo. Jo li faria qualsevol favor. A Vilafranca me li hauria ofert, si no haguessin estat els altres. Potser hauria evitat la “llenyada” que varen fer ...”
“... Menar (sic) castellers vol autoritat i, fer-los, disciplina. Cal que cregui tothom, del més petit al més gran, ...”
El Gravat fa referència a l’actuació de Sant Fèlix d’aquell 1930 on la Colla Nova no va fer un paper gens lluït (va intentar sense èxit el 3 i el 4 de 7, havent-se de conformar amb el 2 de 6, el 3 de 6 per baix i el pilar de 5, mentre la Colla Vella va descarregar tots els castells que la seva rival va portar a plaça).
La premsa carlina (“Joventut per la Fe i per la Pàtria”, 25-6-1930, pàg. 2) també comentava, en aquest cas fent referència a l’actuació de la Colla Nova per Sant Joan de 1930  “(...) que se’ns diu hi mancaven alguns elements i que adolia del defecte de tenir masses dirigents i menys disciplina (...)” Un altre cop la imatge “d’olla de grills” i la conseqüent manca d’autoritat.
En Xavier Güell es pregunta per què el Gravat de Rabassó va tenir tants problemes per a aconseguir camises l’agost de 1929 si ja havia de tenir les que es van fer servir el 5 de febrer de 1928 al Masnou?. Si la colla d’aquell període hagués estat només la Colla Vella, per què no hauria reunit més de 31 castellers – i amb l’ajut vilafranquí- per a una sortida que havia aixecat tanta rellevància com la del Poble Espanyol?.  No va poder provar el 4 de 7, com era la intenció inicial i fins i tot s’havia anunciat[4]. Potser perquè li faltava gent de quarts en amunt? (a la fotografia de Sant Joan de 1930, els únics castellers de la Colla Nova que van uniformats –i més foscos?- són els quarts i part de la canalla. La Colla Nova no es va uniformar fins el 29 de juliol! Havien de dur, per força, les camises estrenades al Masnou). Per què la Colla Vella no ha reivindicat mai la sortida del Masnou com la primera on van anar uniformats? Potser perquè hi va anar una altra “facció” de la colla? Això, de moment, només és una conjectura.


Sant Joan de 1930. La Colla Vella (en primer pla) ja va uniformada. La Colla Nova no ho faria fins el juliol. Però els castellers de la Nova de quarts en amunt sí van uniformats (foto publicada a "Món Casteller")

El 1926 van néixer colles al Vendrell i a Tarragona, de les quals es nodrien (i encara ho farien durant anys, fins la guerra) les dues colles de Xiquets de Valls. Aquest fet va accentuar encara més la minva d’efectius de les colles vallenques. Però a l’Arboç no hi va sorgir cap colla aquells anys. D’aquesta població hi havia destacats components de la Colla Vella. El fet de continuar veient-los dalt dels principals castells de la colla unificada també ajudaria a fer creure a molts que es tractava de la colla del Rabassó.
Com ja havia explicat al post “La Colla Nova no es va desfer el 1926”, la Colla de l’Escolà era qui havia fet més i millors castells aquell any (i els immediatament anteriors), tot i la desfeta de la festa major del Vendrell, qui tenia més castellers i qui havia rebut la important oferta d’actuar a Girona per Sant Narcís l’octubre d’aquell any[5].
En Josep Ma Rodon tampoc deixa de banda el detall, gens irrellevant, que la premsa carlina de l’època en cap moment es refereix a la colla unificada com a Colla Vella, fins a la seva reaparició al Poble Espanyol el juliol de 1929. Sempre va parlar de fusió de les colles. No és difícil imaginar quina hauria estat la seva reacció en cas que la Colla Nova s’hagués desfet a principis de 1927!
El vilafranquí Jaume Grau, per la seva banda,  toca un tema recorrent en la història castellera vallenca i sense el qual no podem entendre la gairebé permanent dualitat: la ideologia. Quan parla de l’intent de formació d’una colla vilafranquina l’any 1929 fa la següent anàlisi:
“(...) l’any 1929 hi ha intents reeixits de fer una colla pròpia a Vilafranca, formada per fadrins vilafranquins. Els intents es van esvair en el mateix moment en que “reneixen” les dues colles vallenques, que el 1930 tornen a estar desdoblades –després d’un període de decadència d’uns anys de colla única-.
Novament tenim Colla Nova i Vella i els vilafranquins ja no senten necessitat de fer una colla pròpia perquè la rivalitat ideològica i el fet casteller van junts encara per a aquells homes. Els castells són rivalitat ideològica encara en aquells temps”[6]

Quan el Ramon de Rabassó deixa la colla unificada per a reorganitzar la Colla Vella, els castellers de la Colla Nova queden sota les ordres d’en Josep M. Guasch juntament amb en Pairot i l’Escolà fill fins l’estiu de 1930 (recordeu el comentari de Joventut: “masses dirigents i menys disciplina”). En Josep Ma Rodon és de la opinió que el primer era qui en realitat feia les funcions de cap de colla. ¿Aquests castellers podrien ser “els altres” a qui es refereix el Gravat a l’entrevista d’en Mialet i que, de no ser per la seva presència, el Rabassó s’hauria ofert a l’Escolà?
Es tracta sens dubte d’un impàs en el qual, malgrat la direcció de la Colla Nova ja no està en mans del vell Escolà, el seu pes dins la colla encara resulta evident, si més no per als principals rivals.
Tot sembla indicar que el caràcter poc disciplinat d’en Josep M. Guasch no el va ajudar a evitar que l’any 1930, després de la llenya de la Colla Nova per Sant Joan (va caure dos cops del 4 de 7 i el pilar de 5 per baix també va quedar en intent), el Blanco es fes càrrec de la colla. “Aquest fet va decebre molt en Josep M. Guasch ja que creia que era a ell a qui li corresponia el càrrec de cap de colla” afirma Rodon. A la família Fàbregas (els Escolà) ja els hi semblava bé que el Blanco agafés les regnes de la colla, al cap i a la fi era de la família (recordem que l’Anton Fàbregas i Mialet, l’Escolà, era oncle i padrí del Blanco). El que sembla inqüestionable és que el Blanco s’havia guanyat els seus companys pel seu carisma. La seva cura per la tècnica i la importància de l’estètica de les construccions així com la incorporació de gent jove el van dur, amb els anys, a ser considerat com el cap de colla que dignificà els castells, en paraules del vilafranquí  Fèlix Cusiné.
L’Andreu Montserrat recorda com algú proper a en Josep M. Guasch va dir en una ocasió, sense poder evitar una certa acritud, que de la mateixa manera que Sant Antoni es va enamorar d’un tocino, la Colla Nova s’havia enamorat del Blanco. El que no es pot negar és que aquest “enamorament”  va donar molt bons fruits vist el domini que va exercir, sota la seva direcció, la Colla Nova entre l’any 1933 i l’esclat de la guerra i, en acabar aquesta, el que va protagonitzar la colla unificada dels Xiquets de Valls i un altre cop la Colla Nova (ara sota el nom de Muxerra) fins la seva mort l’any 1949.


Consideracions finals.

Quin va ser el pes real de Josep Ma Guasch entre principis de 1927 i l’estiu de 1929 a la colla de Xiquets de Valls? I el de Ramon de Rabassó? Van liderar cadascun els seus homes en una fusió semblant a un matrimoni de conveniència? Va prevaldre la major experiència del Ramon de Rabassó com a cap de colla des de la mort del seu pare, Isidre, l’any 1918? “En Josep Ma Guasch hauria estat un bon candidat per a una fusió: no era “de la corda” de l’Escolà i menys encara de la del Rabassó” comenta Rodon. Va ser determinant el seu caràcter?
El que és clar és que la colla vallenca del període 1927- agost de 1929 va ser el producte de la unió de les dues colles, la Nova i la Vella, amb un nombre indeterminat de membres de cadascuna i amb un lideratge, des del meu punt de vista, compartit però no acceptat ni pels propis dirigents ni pels seus respectius homes. La historiografia oficial ha centrat el protagonisme en un sol personatge, el Gravat de Rabassó. Les circumstàncies que van envoltar aquella etapa apunten altres alternatives.  En tot cas,  ja no podem parlar “d’absència de membres destacats de la Colla Nova” per a argumentar una suposada desaparició temporal de la colla de l’Escolà.
La història personal del Josep M. Guasch (i la de la resta de protagonistes d’aquest treball) no difereix gaire de la majoria de castellers de la seva època, emmarcats en uns anys molt difícils, però que van protagonitzar l’inici d’una recuperació lenta i penosa interrompuda per la tragèdia d’una guerra. Uns homes que sovint eren mal vistos pels seus convilatans per ser considerats gent de costums i aficions poc recomanables, però que, de manera conscient o no, van mantenir viva una flama que, de ben segur, mai s’haurien pogut imaginar que arribaria a prendre com ho ha fet.

Vull agrair a l’Andreu Montserrat i Guasch i al Josep Ma Rodon i Barrufet haver-me facilitat informació i algunes de les fotografies que he utilitzat en aquest treball.






[1] RODON BARRUFET, Josep Ma: “La Renaixença Castellera”

[2] GÜELL CENDRA, Xavier: “Els Xiquets de Valls van actuar a Valls l’any 1929 per Sant Joan”, El Vallenc, Valls, 18-2-2005

[3] GÜELL CENDRA, Xavier: “La Colla Vella va actuar l’any 1929 per Sta. Úrsula i l’any 1930 a Montjuïc”, El Vallenc, Valls, 27-5-2005

[4] GÜELL CENDRA, Xavier: “Josep Cusiné va patrocinar les primeres camises de la Colla Vella”, El Vallenc, Valls, 10-12-2004

[5] GÜELL CENDRA, Xavier: “Actuacions castelleres frustrades a Girona abans del 1936”, El Vallenc, Valls, 7-2-2003.

[6] GRAU ENFRUNS, Jaume: “L’origen social dels castells a Vilafranca”, Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 2006

dilluns, 29 de desembre de 2014

Un petit aclariment

L'amic i company de colla Josep Ma Rodon i Barrufet ha publicat a principis d'aquesta tardor un llibre molt interessant que, sota el títol "Orígens castellers i crisi social al segle XIX" (Ed. La Torratxa, 2014, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona), aporta noves dades i aprofundeix en la relació entre els castells i el seu context social i polític al llarg d'un segle especialment convuls a casa nostra.





D'entre les fotografies que surten al llibre n'hi ha una que em va demanar que li cedís per a la seva publicació. Es tracta d'una imatge on hi apareix en Francesc Torrents (veure en aquest mateix blog "La gent de Les Masies i la Colla Nova. Noves aportacions") i una de les seves germanes, la Pepeta. A peu de foto, en Josep M Rodon la identifica com esposa del Pau del Molinet (pare). Es tracta d'un error. La velleta venerable  que surt a la foto és la meva besàvia. 

La dona d'en Pau del Molinet (pare) era una altra germana dels fotografiats ( i també velleta venerable), la Rosa Torrens i que també va posar per a  la foto de família que es completava amb la tercera de les germanes d'en Francesc Torrents, la Maria.


La dada no té més importància que la que té (o sigui, cap), però cadascú és qui és.

Rosa Torrents Güixens, esposa de Pau Guasch Torrents (a) Pau del Molinet (pare)

diumenge, 28 de setembre de 2014

Les fotografies castelleres més antigues de Llorenç del Penedès

El 8 d'agost d'enguany el setmanari "El 3 de Vuit" em va publicar l'article que reprodueixo a continuació (gràcies a Pere Ferrando). No gira al voltant de la Colla Nova (tot i que, com a protagonista de l'època de què parla l'article, també hi surt citada) però l'afageixo al blog per tal de divulgar les fotografies inèdites que en ell apareixen i les pugui gaudir tothom que hi pugui estar interessat. 
Entre els motius no hi manca, com ja podreu comprovar al llegir les primeres línies, el component personal en el record i l'homenatge permanent a qui tantes vegades va recollir i guardar curosament fotografies, llibres i articles sobre els castells. Aquesta vegada, però, ell ha estat la font de l'article.



Les fotografies castelleres més antigues de Llorenç del Penedès
Són de l'actuació dels Mirons del Vendrell per la festa major de 1933
Francesc Montserrat i Retamal







(El 4 de 7, el 2 de 6 i el 5 de 7, Col·lecció Antoni Montserrat / Francesc Montserrat)





(Pilar de 5 sense mans. Única imatge coneguda fins ara i germana de les anteriors. Fons casteller Emili Miró)


Sovint la quotidianitat amaga petites sorpreses. Això és el que ha passat amb les fotografies que presento en aquest article.
El meu pare, Antoni Montserrat i Fontanals, llorencenc  i gran afeccionat als castells, guardava una petita col·lecció de fotografies, la gran majoria de les quals són prou conegudes per haver aparegut en alguna de les moltes publicacions de caràcter casteller que s’han editat al llarg dels anys. Pel fet d’haver-les vist tota la vida, mai em vaig imaginar que algunes d’elles foren inèdites.
L’estudiós del món casteller Pere Ferrando em va confirmar que les fotografies corresponents a l’actuació que els Mirons del Vendrell van fer a Llorenç del Penedès per la Festa Major de 1933 i que acompanyaven a la ja coneguda del pilar de 5 sense mans (arxiu Emili Miró) que els vendrellencs van parar aquell dia i que formaven part de la col·lecció del meu pare, no s’havien publicat mai anteriorment.
Es tracta de les fotografies de la torre de 6, el 4 de 7 i el 5 de 7 que es van enlairar prèviament al pilar de 5 sense mans. Les dues primeres són de petit format (8'5 x 6) mentre que la del 5 de 7 és una postal de format 13'5 x 8'5. De la imatge de la torre de 6 també hi ha una postal de la mateixa edició.
Aquestes imatges ens permeten ampliar una mica més quin era el context en què es trobava el món casteller en aquells moments i, en concret, la pugna per la supremacia castellera entre els Mirons i les colles vallenques.
Els vendrellencs venien d’haver actuat tres dies abans, el 7 d’agost, a Vilanova on havien descarregat el 3 de 7 i el 4 de 7 amb l’agulla i havien intentat sense èxit la torre de 7 i el 4 de 8, mentre la Colla Nova dels Xiquets de Valls reeixia amb el 5 de 7, el 3 de 7 aixecat per baix, el 4 de 7 amb el pilar i el 2 de 7 (el primer que descarregava la colla durant la renaixença castellera),  però el 4 de 8 quedava en intent. L’avantatge sobre el 4 de 8 seguia en mans de la Colla Vella que havia carregat el primer de la renaixença a l’Arboç l’any anterior.
Les fotografies de l’actuació de Llorenç del dia 10 d’agost no ens confirmen si els castells varen ser descarregats. Malgrat que les imatges fixes ens poden portar a conclusions equivocades, els castells fotografiats no sembla que presentin massa problemes, tret del pis de quarts del 5 de 7.
L’enxaneta de la torre de 6 està travessant;  el del 4 de 7 inicia la baixada,  però el del 5 de 7 encara es troba sobre el primer pom. Recordem que els Mirons havien caigut del 5 de 7 que havien intentat per la Festa Major del Vendrell dues setmanes abans. En el cas que a Llorenç l’haguessin descarregat estaríem davant la fotografia del segon 5 de 7 dels vendrellencs, ja que el primer l’havien descarregat, també a Llorenç, tot just un any abans. L’any 1933 encara en descarregarien tres més, a Vilafranca, a la Torredembarra i al concurs de Tarragona.
La torre de 6 és l'última de la qual tenim constància abans de tornar a enfrontar-se a la torre de 7, sense èxit a Sant Salvador (15-8) però coronant-la per primer cop a Vilafranca per Sant Fèlix.
Un cas semblant és el del 4 de 7. Després de Llorenç hi ha un altre documentat la vigília de Sant Fèlix i que podríem emmarcar en el treball previ  de cara a preparar el 4 de 8 que els Mirons intentarien el dia 30 d’agost.
El pilar de 5 sense mans formaria part dels assajos del pilar de 6 que els Mirons tenien al cap feia temps i que ho concretarien amb un intent no reeixit el dia de Sant Ramon a Vilafranca.
Paral·lelament, la Colla Nova de Valls carregaria el seu primer 4 de 8 a l’Arboç i el descarregaria dies després per Sant Fèlix, esdevenint el primer carro gros descarregat de la renaixença i que significaria l’inici de la supremacia de la colla del Blanco fins l’esclat de la guerra d’Espanya.
Aquestes fotografies ens porten el record de la gent de Llorenç i de les Masies de Sant Miquel que, de ben segur, van participar en els castells aixecats aquell dia, ja fos parant-los o donant un cop de mà a la pinya.
Sabem que el baix del pilar de 5 sense mans i potser de la resta de castells d’aquell dia era l’Emili Ràfols Raventós, "Miliu del Molinet (40 anys). A segons del pilar hi anava en Magí Miró Fonts (40 anys), vendrellenc emparentat amb Ca l'Estudiant de Llorenç. En Marçal Sonet Hilari“el Marçalet” (36 anys) havia pujat a segons al 5 de 7 del 1932 i pujaria al de Vilafranca de 1934, per tant, és més que probable que també hi pugés als del 1933. En Joan Fontanals Sicart “Fuster Carreter” (37 anys), havia parat a segons el 4 de 8, també podria haver participat a la Festa Major d’aquell any, així com el seu germà Carles (36 anys), habitual crossa i agulla. Gent com el Pau Guasch Torrents “Pau del Molinet” fill (34 anys), el Josep Guasch Viñas “Jepet del Molinet” (28 anys), el Jacint Ravella Guasch “el Cintet” (24 anys) o el Fernando Cunillera Palau “el Fernando de la pipa” (26 anys) - tiet-avi de l'actual cap de colla dels Nens del Vendrell, Maria Cunillera-, entre molts d’altres és molt probable que formessin part de la pinya d’aquells castells o s'ho miressin de molt a prop, ja que, tot i que a Llorenç hi predominaven els Mirons, també hi havia components dels Caneles, com en Francesc Inglès Camell "l'Inglès" (41 anys) que havia viscut a Llorenç abans d'instalar-se definitivament al Vendrell, que l'any 1933 s'havien incorporat als Mirons. Estava casat amb la cunyada del Pau del Molinet fill.
Com també estic segur que hi devien donar un cop de mà, com feien sovint des dels inicis dels Nens del Vendrell, el meu avi Francisco Montserrat Torrents, "Cisco de Cal Pau Romengat" (38 anys) i els seus germans Josep (43 anys) i Pau (40 anys) -cosins germans del "Pau del Molinet" fill-. No gaire lluny, l'oncle de tots tres, en Francisco Torrents Güixens de "Cal Francisco" (69 anys), el qual havia col·laborat amb la Colla Nova dels Xiquets de Valls juntament amb el seu cunyat Pau Guasch Torrents "Pau del Molinet" pare (65 anys) i el Joan Farré Guasch "Jan de la Casa Roja" (75 anys)
Per acabar només afegir que per la Festa Major de 1933 els castells no es van fer davant l’Ajuntament (no l'actual, sinó el vell, situat al carrer Sant Francesc), com era habitual, sinó davant de Cal Marçal (la casa que queda a l'esquerra dels castells en les fotografies) El rerefons polític d’aquelles dates, amb el conflicte rabassaire com a protagonista, podria haver-hi tingut alguna cosa a veure.

Bibliografia:
-          “La Renaixença Castellera al Vendrell 1926-1936”, Pere Ferrando i Salvador Arroyo, Edicions El Mèdol, 1995
-          “Història dels castellers els Nens del Vendrell”, Emili Miró, Rafael Dalmau Editor, 1961
-          “Món Casteller. Vol I”, DDAA, Rafael Dalmau Editor, 1981
-          “Una colla vendrellenca va actuar per primera vegada a Vilanova el 1933”, Xavier Güell, article publicat a L’hora del Garraf-El 3 de vuit, 23-4-1999
-          “Vendrellencs i vallencs van rivalitzar a Vilanova el 1933”, Xavier Güell, article publicat al Diari de Vilanova, 10-8-2001.
-          "Un penedesenc a segons d'un quatre de nou sense folre al segle passat", Pere Ferrando, Revista Foc Nou, nº58, setembre 1998

-          "El Jan de la Casa Roja", Joan Olivé i Joan Climent, Revista Foc Nou nº70, juny-setembre 2003