Un aclariment per començar. Aquest blog no va ser pensat per a escriure sobre articles d’opinió ni com a plataforma des d’on respondre a articles d’altres persones, però tractant-se de la temàtica de què es tracta, he cregut oportú fer la que espero sigui una excepció.
En Xavier Brotons, en la seva última entrada al seu blog, fa una crítica del llibre de Joan Climent “Els primers castellers” (Ed. Farell, 2013) que m’agradaria comentar.
El Sr. Brotons no és un aficionat casteller qualsevol, ni un casteller anònim d’aquells que discuteixen (discutim) més o menys vehementment a peu de plaça o al bar sobre qualsevol cosa relacionada amb els castells. És periodista casteller i director d’una important col•lecció de llibres de temàtica castellera. Ell mateix és l’autor d’algunes obres prou conegudes en aquest àmbit nostre. És per això que per la seva posició penso que hauria d’haver estat més curós a l'hora d’utilitzar algunes expressions (descarada, tendenciosa, barroera, provoca enuig, deliris fantasiosos, ...) per a jutjar el treball de qui és, al cap i a la fi, un col•lega seu.
Em resulta curiós veure com el Sr. Brotons critica el mètode utilitzat pel Climent tot afirmant que és precisament en el mètode on rau la invalidesa de les tesis que defensa l’autor. I em resulta curiós perquè el pròleg el signa el principal avalador de l’edició del llibre, el Sr. Josep Fornés, antropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona a qui atribueixo, per pura deducció, algun criteri sobre historiografia i mètode científic.
Després d’haver llegit el seu article, i obviant la sorpresa que sembla que li causa el fet que en Climent defensi que la Colla Joves Xiquets de Valls sigui la més antiga del món casteller, la primera cosa que em pregunto és per què en Xavier Brotons només utilitza el treball de Francesc Ballester de 1917 sobre els Xiquets de Valls com a font per a mantenir la, diguem-ne, versió clàssica que atorga als Pagesos l’honor de ser la primera colla castellera i no esmenta per a res el treball que el mateix Ballester publica el 1949 on torna a explicar els orígens de les colles i ara ho fa amb algun canvi, per a mi, significatiu:
“L’any 1805 a Valls es troben dues colles, la del Pep i la del Salvador, els germans que es dividiren i havien sigut l’ànima de la primera colla, algun temps després varen nomenar-se dels pagesos i dels menestrals”
Tal com es pregunta en Climent, per què Ballester ara no diu quina és la primera colla? Segons es desprèn d’aquest text, els noms de menestrals i pagesos són posteriors a aquesta “primera colla”. O potser aquesta interpretació que faig de la lectura és una elucubració meva?
En Xavier Brotons ignora aquest paràgraf en el seu article.
De la mateixa manera que ignora l’afirmació que fa en Vives Surià l’any 1948 i que també explica en Climent (“la lluita política entre conservadors i constitucionals ocasionà un cisma entre els comparses del ball de Valencians”) i que s’ adiu molt més amb el segon treball de Ballester (1949) que no pas amb el primer (1917) i que pot explicar la seqüència Ball de Valencians (“Primera colla”) / Escissió en dues colles (Menestrals i Pagesos).
A partir d’aquí, Climent proposa una evolució cap als castells amb tempos diferents entre les colles de Menestrals i Pagesos. I això no ho diu sense més ni més. Ho argumenta contrastant documents. Com és lògic, arriba a unes conclusions que defensa.
El problema és que aquestes conclusions difereixen enormement del relat que fins ara s’havia donat com a vàlid i que ha estat defensat per una altra colla basant-se en el text de Ballester de 1917 el qual, recordem-ho, es basa en la tradició oral.
Em sap greu veure com el treball d’una persona que hi ha dedicat deu anys de la seva vida materialitzats en un llibre de gairebé 200 pàgines, se l’acusa de dogmàtic i “forofista” , mentre l’altre posicionament, que ha construït tota una mitologia sustentada sobre un paràgraf de poques línies basat en la tradició oral i que, a sobre, es presta a interpretació, mereix poc més que la genuflexió permanent.
¿És "tendenciós" recolzar la tesi que el primer cap de colla sigui conegut com "El Casteller" i de qui es té constància documental de la seva condició de dirigent 40 anys després que comenci tota aquesta història, en front d'un altre del qual no se'n té cap notícia relacionada amb els castells durant el mateix període de temps?
Com hauríem de qualificar el llarguíssim llistat d'estudiosos del món casteller que no només no han gosat posar en dubte la "historiografia" anterior, sinó que ni tan sols són capaços de fer una relectura a partir de les aportacions del Climent? Això no vol dir haver de combregar amb tot el que digui, però sí que em sembla que aporta prou evidències com per a tenir-ho molt en compte i, si més no, de cap manera bandejar-lo com sovint s'ha fet.
Pel que fa al tema del 3 de 9 de 1851 i la utilització dels folres en aquella època, sovint ho he discutit amb en Climent i sap que jo no sóc tan categòric. Però ni es queda tan ample quan ho defensa en una conversa ni ho fa en el text.
Per a parlar dels folres en Xavier Brotons torna a citar, només en part, un autor: en Mañé i Flaquer. Ens recorda que l’autor de Torredembarra parla del pilar de 7 amb folre (per cert, caminant 14 passes). No entraré a discutir ara sobre els pilars de 7 “limpios y fijos”. M’ha cridat l’atenció que en Xavier Brotons digui textualment “Aquí sembla que els deliris fantasiosos de Climent encara són més forts, ja que sense cap prova documental s’atreveix a afirmar que l’espadat de set es feia amb puntals!”. D'entre les moltes obres sobre el món casteller, hi ha un llibre que porta per títol “Les meravelles del món casteller (I)” (Ed. Cossetània, Col. L'aixecador, 2000) on a la pàgina 133 es pot llegir el següent paràgraf de la carta de Mañé i Flaquer a la qual, de ben segur, en Brotons fa referència abans:
“Este año se ha visto aquí el prodigioso fenómeno de andar catorce pasos los espadats de siete, con forros o puntales hasta los pies de los terceros”
Aquest llibre està signat per Joan Beumala i ... Xavier Brotons!
La terminologia castellera no estava definida en aquella època. En Joan Climent utilitza la paraula “puntals” en el context de l’època, fent-lo sinònim a “folre”. No es refereix als “puntals” que van utilitzar els Castellers de Vilafranca en el seu intent de pilar de 9.
Tornant al 3 de 9 de 1851, no es pot titllar ningú de “quedar-se tan ample”, quan el mateix Mañé, referint-se a l’actuació de Sta. Rosalia de 1852 (o sigui, només un any després del primer), diu que es va fer el 3 de 9 “limpio desde los segundos”. No és forassenyat pensar que el primer també ho va ser i que “los refuerzos” que els “intel•ligents” van considerar incorporar, tant podria referir-se a un folre o altre tipus de suport com a alguns canvis d’algun casteller més fort, més potent o experimentat, probablement en els pisos més baixos (que és al que es refereix Climent) En cap cas no em semblaria que fos una afirmació gratuïta. Però el Sr. Brotons també oblida aquest text de Mañé.
Jo no m’atreveixo a jutjar el rigor històric d’un llibre que presenta 223 anotacions, però respecto que algú pensi que està mancat d’aquest rigor. El que em mereix poc respecte és el fet d’acusar algú de “forofisme” amanit amb tot un llistat de desqualificacions cap al seu treball.
Ara entenc un comentari signat pel Sr. Brotons al peu d’un article aparegut fa uns dies a LaVanguardia.com signat per un autoanomenat membre històric i que també parlava sobre el llibre del Climent: “En Bartolí té més raó que un sant”
Amén!
En Xavier Brotons, en la seva última entrada al seu blog, fa una crítica del llibre de Joan Climent “Els primers castellers” (Ed. Farell, 2013) que m’agradaria comentar.
El Sr. Brotons no és un aficionat casteller qualsevol, ni un casteller anònim d’aquells que discuteixen (discutim) més o menys vehementment a peu de plaça o al bar sobre qualsevol cosa relacionada amb els castells. És periodista casteller i director d’una important col•lecció de llibres de temàtica castellera. Ell mateix és l’autor d’algunes obres prou conegudes en aquest àmbit nostre. És per això que per la seva posició penso que hauria d’haver estat més curós a l'hora d’utilitzar algunes expressions (descarada, tendenciosa, barroera, provoca enuig, deliris fantasiosos, ...) per a jutjar el treball de qui és, al cap i a la fi, un col•lega seu.
Em resulta curiós veure com el Sr. Brotons critica el mètode utilitzat pel Climent tot afirmant que és precisament en el mètode on rau la invalidesa de les tesis que defensa l’autor. I em resulta curiós perquè el pròleg el signa el principal avalador de l’edició del llibre, el Sr. Josep Fornés, antropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona a qui atribueixo, per pura deducció, algun criteri sobre historiografia i mètode científic.
Després d’haver llegit el seu article, i obviant la sorpresa que sembla que li causa el fet que en Climent defensi que la Colla Joves Xiquets de Valls sigui la més antiga del món casteller, la primera cosa que em pregunto és per què en Xavier Brotons només utilitza el treball de Francesc Ballester de 1917 sobre els Xiquets de Valls com a font per a mantenir la, diguem-ne, versió clàssica que atorga als Pagesos l’honor de ser la primera colla castellera i no esmenta per a res el treball que el mateix Ballester publica el 1949 on torna a explicar els orígens de les colles i ara ho fa amb algun canvi, per a mi, significatiu:
“L’any 1805 a Valls es troben dues colles, la del Pep i la del Salvador, els germans que es dividiren i havien sigut l’ànima de la primera colla, algun temps després varen nomenar-se dels pagesos i dels menestrals”
Tal com es pregunta en Climent, per què Ballester ara no diu quina és la primera colla? Segons es desprèn d’aquest text, els noms de menestrals i pagesos són posteriors a aquesta “primera colla”. O potser aquesta interpretació que faig de la lectura és una elucubració meva?
En Xavier Brotons ignora aquest paràgraf en el seu article.
De la mateixa manera que ignora l’afirmació que fa en Vives Surià l’any 1948 i que també explica en Climent (“la lluita política entre conservadors i constitucionals ocasionà un cisma entre els comparses del ball de Valencians”) i que s’ adiu molt més amb el segon treball de Ballester (1949) que no pas amb el primer (1917) i que pot explicar la seqüència Ball de Valencians (“Primera colla”) / Escissió en dues colles (Menestrals i Pagesos).
A partir d’aquí, Climent proposa una evolució cap als castells amb tempos diferents entre les colles de Menestrals i Pagesos. I això no ho diu sense més ni més. Ho argumenta contrastant documents. Com és lògic, arriba a unes conclusions que defensa.
El problema és que aquestes conclusions difereixen enormement del relat que fins ara s’havia donat com a vàlid i que ha estat defensat per una altra colla basant-se en el text de Ballester de 1917 el qual, recordem-ho, es basa en la tradició oral.
Em sap greu veure com el treball d’una persona que hi ha dedicat deu anys de la seva vida materialitzats en un llibre de gairebé 200 pàgines, se l’acusa de dogmàtic i “forofista” , mentre l’altre posicionament, que ha construït tota una mitologia sustentada sobre un paràgraf de poques línies basat en la tradició oral i que, a sobre, es presta a interpretació, mereix poc més que la genuflexió permanent.
¿És "tendenciós" recolzar la tesi que el primer cap de colla sigui conegut com "El Casteller" i de qui es té constància documental de la seva condició de dirigent 40 anys després que comenci tota aquesta història, en front d'un altre del qual no se'n té cap notícia relacionada amb els castells durant el mateix període de temps?
Com hauríem de qualificar el llarguíssim llistat d'estudiosos del món casteller que no només no han gosat posar en dubte la "historiografia" anterior, sinó que ni tan sols són capaços de fer una relectura a partir de les aportacions del Climent? Això no vol dir haver de combregar amb tot el que digui, però sí que em sembla que aporta prou evidències com per a tenir-ho molt en compte i, si més no, de cap manera bandejar-lo com sovint s'ha fet.
Pel que fa al tema del 3 de 9 de 1851 i la utilització dels folres en aquella època, sovint ho he discutit amb en Climent i sap que jo no sóc tan categòric. Però ni es queda tan ample quan ho defensa en una conversa ni ho fa en el text.
Per a parlar dels folres en Xavier Brotons torna a citar, només en part, un autor: en Mañé i Flaquer. Ens recorda que l’autor de Torredembarra parla del pilar de 7 amb folre (per cert, caminant 14 passes). No entraré a discutir ara sobre els pilars de 7 “limpios y fijos”. M’ha cridat l’atenció que en Xavier Brotons digui textualment “Aquí sembla que els deliris fantasiosos de Climent encara són més forts, ja que sense cap prova documental s’atreveix a afirmar que l’espadat de set es feia amb puntals!”. D'entre les moltes obres sobre el món casteller, hi ha un llibre que porta per títol “Les meravelles del món casteller (I)” (Ed. Cossetània, Col. L'aixecador, 2000) on a la pàgina 133 es pot llegir el següent paràgraf de la carta de Mañé i Flaquer a la qual, de ben segur, en Brotons fa referència abans:
“Este año se ha visto aquí el prodigioso fenómeno de andar catorce pasos los espadats de siete, con forros o puntales hasta los pies de los terceros”
Aquest llibre està signat per Joan Beumala i ... Xavier Brotons!
La terminologia castellera no estava definida en aquella època. En Joan Climent utilitza la paraula “puntals” en el context de l’època, fent-lo sinònim a “folre”. No es refereix als “puntals” que van utilitzar els Castellers de Vilafranca en el seu intent de pilar de 9.
Tornant al 3 de 9 de 1851, no es pot titllar ningú de “quedar-se tan ample”, quan el mateix Mañé, referint-se a l’actuació de Sta. Rosalia de 1852 (o sigui, només un any després del primer), diu que es va fer el 3 de 9 “limpio desde los segundos”. No és forassenyat pensar que el primer també ho va ser i que “los refuerzos” que els “intel•ligents” van considerar incorporar, tant podria referir-se a un folre o altre tipus de suport com a alguns canvis d’algun casteller més fort, més potent o experimentat, probablement en els pisos més baixos (que és al que es refereix Climent) En cap cas no em semblaria que fos una afirmació gratuïta. Però el Sr. Brotons també oblida aquest text de Mañé.
Jo no m’atreveixo a jutjar el rigor històric d’un llibre que presenta 223 anotacions, però respecto que algú pensi que està mancat d’aquest rigor. El que em mereix poc respecte és el fet d’acusar algú de “forofisme” amanit amb tot un llistat de desqualificacions cap al seu treball.
Ara entenc un comentari signat pel Sr. Brotons al peu d’un article aparegut fa uns dies a LaVanguardia.com signat per un autoanomenat membre històric i que també parlava sobre el llibre del Climent: “En Bartolí té més raó que un sant”
Amén!
