Josep Ma Guasch Magriñá (foto cortesia Josep Ma Rodon)
Hi ha l'opinió estesa que la
colla unificada dels Xiquets de Valls del període 1927-29 va estar encapçalada
per Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó.
Un dels motius que explicarien
que la direcció, un cop es produí la fusió de les colles, anés a càrrec del
Ramon de Rabassó seria l’edat de
l’Anton de l’Escolà, que tenia 70
anys, 25 més que el Gravat.
Però des de les files de la Colla
Vella sovint es considera que no es va tractar d’una fusió, sinó que la Colla
Vella va recollir l’any 1927 les restes de la Colla Nova de l’Escolà i va
continuar en solitari aquells anys. També s’ha argumentat que l’absència
d’antics capdavanters de la Colla Nova en la direcció de la colla unificada
provaria que en realitat es tractava de la Colla Vella.
Sobre la possible dissolució de
la Colla Nova a finals de l’any 1926 ja vaig publicar una entrada en aquest
bloc que podeu consultar aquí
i al qual aquest treball incorpora més informació i alguna reflexió afegida.
Sobre “l’absència de dirigents de la Colla Nova” sempre m’havien cridat
l’atenció les paraules de Josep Nolla, de la Colla Vella, que recollia Josep M.
Rodon i Barrufet (nét del Blanco) en el seu treball “La
Renaixença Castellera” en relació a les discrepàncies que acabarien amb la
colla unificada l’ estiu de 1929 i significarien el retorn de la dualitat
castellera vallenca:
“Tenim, a més a més, el testimoni oral de Josep Nolla que ens aclareix
un fet: a començament del vint-i-nou, el Gravat de Rabassó i Josep Ma Guasch es
discutiren. Això originà que l’agost el Gravat (segons diu la premsa de l’època)
encapçalés una facció de castellers i re-fundés la Colla Vella (...) al Poble
Espanyol”[1]
Sembla evident que en Josep Ma
Guasch no devia ser un casteller més de la colla. Si fos així no tindria cap
sentit que les raons entre el cap de colla i un simple casteller de
“infanteria” fossin susceptibles de provocar un trencament. Estaríem, doncs,
davant d’un dirigent de la Colla Nova a les files de la unificada.
Colla Nova, Valls 1918. Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Popular. En Josep M Guasch és el segon de la gorra. (foto P. Català, Món Casteller)
Una pinzellada biogràfica.
Però qui era aquest casteller i
quin va ser el seu paper en la colla unificada i en la represa de la dualitat
vallenca a cavall dels anys 1929-30?
En Josep Maria Guasch Magriñá va
néixer a Valls el 24 de gener de 1890, de pares de tendències carlines amb les
quals ell no hi va combregar.
Home contestatari i de caràcter
rebel, havia protagonitzat alguna anècdota que podria il·lustrar l’època
convulsa que li va tocar viure.
L’Andreu Montserrat i Guasch,
ex-cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls i nét d’en Josep Ma Guasch,
explica que en una ocasió va haver una concentració de protesta a la Plaça del
Blat en què hi va intervenir la Guàrdia Civil muntada a cavall. En Josep Ma es
va plantar davant la càrrega dels civils i quan en va tenir un a prop, el va
descavalcar. Sembla ser que els membres de la Benemèrita el van fer anar a
dormir ben calent aquell dia.
En Josep Ma tenia tres germans:
el Carles (en honor del pretendent dels carlins però a qui li deien Joan), la
Rosa (casada amb en Peret de Ca les Ànimes, casteller de la Colla Nova amb
descendents actuals a la Colla Joves, els germans Pi) i el primogènit, l’Antoni,
que va morir als dos anys d’edat.
Home poc amant de Missa, li
agradava força la diversió i la gresca. Es podria dir que reflectia força la imatge
estereotipada del casteller d’aquella època i que estava ben lluny de ser ben
vista socialment.
Quan s’ajuntava amb els vendrellencs
que col·laboraven amb la Colla Nova els anys 30, l’Anton de l’Escolà patia
molt. “El Gilet i el Titus del Vendrell arribaven
a Valls el dia abans dels castells i el vell Escolà els feia dormir a casa seva
per a tenir-los controlats”, explica l’Andreu Montserrat.
En Josep Ma (conegut també com “el Camàlic”, per la seva feina) tenia
fama de ser un bon segon dels pilars. Diuen que va ser l’últim en dur el pilar
de 5 des de la Plaça del Blat fins a la cantonada del Carrer de la Cort amb el Carrer de la Peixateria, on avui es
troba la pastisseria Santacana.
Segon habitual en els primers
anys 30, el podem identificar a dues fotografies del 2 de 7 que la Colla Nova
va carregar al Concurs de Tarragona de 1932.
Colla Nova, 2 de 7 carregat. Concurs de 1932 (foto CEDOCA)
En Josep Ma Guasch és el segon de l'esquerra
Una altra imatge del 2 de 7 carregat per la Colla Nova al Concurs de 1932. En Josep Ma Guasch és el segon que es veu de cara (foto Blasi)
Va col·laborar amb el grup de
jovent que l’any 1946 assajava al marge de la colla unificada en accedir a
acompanyar el seu fill Pere quan aquest li va demanar si els podia anar a donar
un cop de mà. “Quan el padrí se’n va
adonar de com manipulaven els requetès aquell jovent, va plegar. Poc temps
després també ho va deixar el meu oncle Pere Guasch” comenta l’Andreu
Montserrat que afegeix “la mare va dir
que ja n’havia tingut prou de rentar aquelles camises”.
El Josep M. Guasch va morir pocs
dies abans de la festa major de l’Arboç de 1966. L’Andreu recorda haver anat a
Vilafranca per Sant Fèlix a veure els castells amb el dubte de si obrava bé
tenint en compte el dol familiar. Els vells castellers de la Muxerra que anaven
amb ell aquell dia li van recordar que el seu avi segur que no s’hauria perdut
els castells i que hi anés tranquil perquè és el que hauria volgut son padrí.
Josep Ma Guasch Magriñá (foto cortesia d'Andreu Montserrat i Guasch)
Però tornant al període 1927-29,
en una conversa sobre aquells anys, en Josep M. Rodon i Barrufet em comentava
que ell era de l’opinió que fins a l’estiu de 1929 la colla unificada estava
dirigida per una mena de junta formada per l’Anton de l’Escolà fill, el Gravat de Rabassó i en Josep M. Guasch, amb la
col·laboració d’un quart membre, en Joan Baptista Pairot. Una autèntica “olla
de grills” segons paraules del mateix Rodon. El motiu seria que no fos dit que
el cap de colla no ho era cap dels dos anteriors a la fusió (la Colla Nova, l’Escolà i la Colla Vella, el Gravat).
Això lligaria amb el comentari d’en
Josep Nolla sobre la discussió entre el Rabassó
i el Josep Ma Guasch a principis de 1929.
Si els antics dirigents de la
Colla Nova no hi pintaven res, per què les discussions amb algun d’ells haurien
de dur a la separació?
Recordem també que durant aquells
anys la colla dels Xiquets de Valls s’arrecerava al Bar Bota, lloc de trobada
de la Colla Nova en els anys anteriors a la unificació i que ho seguiria sent a
partir de 1930 fins la guerra.
L’investigador
vilanoví Xavier Güell ens explica que Esteve Bota, propietari del bar, és qui va
rebre els diners (800 pts) de l’Ajuntament de Valls per l’actuació de Sant Joan
de 1929 com a representant de la colla. Tenint en compte la precària
organització de les colles de l’època, l’Esteve Bota hi deuria jugar un paper
important en la gestió, direcció, organització (diguem-ne com vulguem) de la
colla. Estaríem davant d’un altre membre destacat de la Colla Nova. Per
acabar-ho d’adobar, el rebut que redacta Esteve Bota està escrit en un full de
propaganda de la Colla Nova en què hi apareix la coneguda imatge del 4 de 7 que
la colla de l’Escolà va aixecar al Passeig dels Caputxins el dia de la
inauguració de la Biblioteca Popular, el 23 de juny de 1918. Val a dir, però, que l’Esteve Bota va representar igualment
la Colla Vella a cavall dels anys 1929-30 quan el Gravat ja s’havia escindit i
havia recuperat l’antic nom de la seva colla, mentre no es va traslladar al Bar
Moderno.[2]
Si el Gravat de Rabassó hagués estat l’únic cap de colla, per què hauria
d’abandonar ell el “seu” local amb els “seus” castellers”? I menys encara si es
tractés només d’una colla, en aquest cas l’antiga Colla Vella, com algú encara
avui argumenta. Qui marxaria del seu local per a deixar-lo en mans del seu
rival?
En Xavier Güell ens recorda que a
cap document del període que va des de principis de 1927 fins a l’actuació de
la Colla Vella al Poble Espanyol el 4 d’agost de 1929 hi apareix l’expressió
“Colla Vella”, sinó el nom genèric “colla de Xiquets de Valls”.[3]
Ramon Tondo Dilla Gravat de Rabassó (foto publicada a "Món Casteller")
Que el Gravat i el Josep M. es discutissin és quelcom més que lògic tenint
en compte el caràcter fort de tots dos. A això cal afegir que en Josep M.
Guasch era de mal conformar i poc disciplinat. L'Escolà, amb fama de bon home i, pel que fa a la disciplina dels
seus castellers, fins i tot tou, aquests trets de la personalitat de castellers
com en Josep Ma li eren difícils de gestionar. Els Rabassó, en canvi, tenien fama de ser més estrictes a l’hora de
dirigir els seus homes. Si més no això és el que es desprèn de la conversa que
va mantenir en Pere Mialet i Rabadà amb
el Gravat l’any 1930 publicada al
número 93 del setmanari barceloní “El
Mirador” i que reproduïa “Món
casteller”:
“... L’Escolà –prossegueix el Rabassó- és un gran casteller i un bon
home, però és un cap de colla defectuós. Es deixa trepitjar per tots, i sense
autoritat no farà res de bo. Jo li faria qualsevol favor. A Vilafranca me li
hauria ofert, si no haguessin estat els altres. Potser hauria evitat la “llenyada”
que varen fer ...”
“... Menar (sic) castellers
vol autoritat i, fer-los, disciplina. Cal que cregui tothom, del més petit al
més gran, ...”
El Gravat fa referència a l’actuació de Sant Fèlix d’aquell 1930 on la
Colla Nova no va fer un paper gens lluït (va intentar sense èxit el 3 i el 4 de
7, havent-se de conformar amb el 2 de 6, el 3 de 6 per baix i el pilar de 5,
mentre la Colla Vella va descarregar tots els castells que la seva rival va
portar a plaça).
La premsa carlina (“Joventut per la Fe i per la Pàtria”,
25-6-1930, pàg. 2) també comentava, en aquest cas fent referència a l’actuació
de la Colla Nova per Sant Joan de 1930 “(...) que se’ns diu hi mancaven alguns
elements i que adolia del defecte de tenir masses dirigents i menys disciplina
(...)” Un altre cop la imatge “d’olla de grills” i la conseqüent manca
d’autoritat.
En Xavier Güell es pregunta per què
el Gravat de Rabassó va tenir tants problemes per a aconseguir camises l’agost
de 1929 si ja havia de tenir les que es van fer servir el 5 de febrer de 1928
al Masnou?. Si la colla d’aquell període hagués estat només la Colla Vella, per
què no hauria reunit més de 31 castellers – i amb l’ajut vilafranquí- per a una
sortida que havia aixecat tanta rellevància com la del Poble Espanyol?. No va poder provar el 4 de 7, com era la
intenció inicial i fins i tot s’havia anunciat[4]. Potser perquè li faltava gent
de quarts en amunt? (a la fotografia de Sant Joan de 1930, els únics castellers
de la Colla Nova que van uniformats –i més foscos?- són els quarts i part de la
canalla. La Colla Nova no es va uniformar fins el 29 de juliol! Havien de dur,
per força, les camises estrenades al Masnou). Per què la Colla Vella no ha
reivindicat mai la sortida del Masnou com la primera on van anar uniformats?
Potser perquè hi va anar una altra “facció” de la colla? Això, de moment, només
és una conjectura.
Sant Joan de 1930. La Colla Vella (en primer pla) ja va uniformada. La Colla Nova no ho faria fins el juliol. Però els castellers de la Nova de quarts en amunt sí van uniformats (foto publicada a "Món Casteller")
El 1926 van néixer colles al
Vendrell i a Tarragona, de les quals es nodrien (i encara ho farien durant
anys, fins la guerra) les dues colles de Xiquets de Valls. Aquest fet va
accentuar encara més la minva d’efectius de les colles vallenques. Però a
l’Arboç no hi va sorgir cap colla aquells anys. D’aquesta població hi havia
destacats components de la Colla Vella. El fet de continuar veient-los dalt dels
principals castells de la colla unificada també ajudaria a fer creure a molts
que es tractava de la colla del Rabassó.
Com ja havia explicat al post “La Colla Nova no es va desfer el 1926”,
la Colla de l’Escolà era qui havia fet més i millors castells aquell any (i els
immediatament anteriors), tot i la desfeta de la festa major del Vendrell, qui
tenia més castellers i qui havia rebut la important oferta d’actuar a Girona
per Sant Narcís l’octubre d’aquell any[5].
En Josep Ma Rodon tampoc deixa de
banda el detall, gens irrellevant, que la premsa carlina de l’època en cap
moment es refereix a la colla unificada com a Colla Vella, fins a la seva
reaparició al Poble Espanyol el juliol de 1929. Sempre va parlar de fusió de
les colles. No és difícil imaginar quina hauria estat la seva reacció en cas
que la Colla Nova s’hagués desfet a principis de 1927!
El vilafranquí Jaume Grau, per la
seva banda, toca un tema recorrent en la
història castellera vallenca i sense el qual no podem entendre la gairebé
permanent dualitat: la ideologia. Quan parla de l’intent de formació d’una
colla vilafranquina l’any 1929 fa la següent anàlisi:
“(...) l’any 1929 hi ha intents reeixits de fer una colla
pròpia a Vilafranca, formada per fadrins vilafranquins. Els intents es van
esvair en el mateix moment en que “reneixen” les dues colles vallenques, que el
1930 tornen a estar desdoblades –després d’un període de decadència d’uns anys
de colla única-.
Novament tenim Colla Nova i Vella i els vilafranquins ja no
senten necessitat de fer una colla pròpia perquè la rivalitat ideològica i el
fet casteller van junts encara per a aquells homes. Els castells són rivalitat
ideològica encara en aquells temps”[6]
Quan el Ramon de Rabassó deixa la colla unificada per
a reorganitzar la Colla Vella, els castellers de la Colla Nova queden sota les
ordres d’en Josep M. Guasch juntament amb en Pairot i l’Escolà fill fins l’estiu de 1930 (recordeu el comentari de Joventut: “masses dirigents i menys disciplina”). En Josep Ma Rodon és de la
opinió que el primer era qui en realitat feia les funcions de cap de colla. ¿Aquests
castellers podrien ser “els altres” a
qui es refereix el Gravat a
l’entrevista d’en Mialet i que, de no ser per la seva presència, el Rabassó s’hauria ofert a l’Escolà?
Es tracta sens dubte d’un impàs
en el qual, malgrat la direcció de la Colla Nova ja no està en mans del vell Escolà, el seu pes dins la colla encara
resulta evident, si més no per als principals rivals.
Tot sembla indicar que el
caràcter poc disciplinat d’en Josep M. Guasch no el va ajudar a evitar que
l’any 1930, després de la llenya de la Colla Nova per Sant Joan (va caure dos
cops del 4 de 7 i el pilar de 5 per baix també va quedar en intent), el Blanco es fes càrrec de la colla. “Aquest fet va decebre molt en Josep M. Guasch
ja que creia que era a ell a qui li corresponia el càrrec de cap de colla”
afirma Rodon. A la família Fàbregas (els Escolà)
ja els hi semblava bé que el Blanco
agafés les regnes de la colla, al cap i a la fi era de la família (recordem que
l’Anton Fàbregas i Mialet, l’Escolà,
era oncle i padrí del Blanco). El que
sembla inqüestionable és que el Blanco
s’havia guanyat els seus companys pel seu carisma. La seva cura per la tècnica
i la importància de l’estètica de les construccions així com la incorporació de
gent jove el van dur, amb els anys, a ser considerat com el cap de colla que dignificà els castells, en paraules del
vilafranquí Fèlix Cusiné.
L’Andreu Montserrat recorda com algú
proper a en Josep M. Guasch va dir en una ocasió, sense poder evitar una certa
acritud, que de la mateixa manera que Sant Antoni es va enamorar d’un tocino,
la Colla Nova s’havia enamorat del Blanco.
El que no es pot negar és que aquest “enamorament” va donar molt bons fruits vist el domini que
va exercir, sota la seva direcció, la Colla Nova entre l’any 1933 i l’esclat de
la guerra i, en acabar aquesta, el que va protagonitzar la colla unificada dels
Xiquets de Valls i un altre cop la Colla Nova (ara sota el nom de Muxerra) fins
la seva mort l’any 1949.
Consideracions finals.
Quin va ser el pes real de Josep
Ma Guasch entre principis de 1927 i l’estiu de 1929 a la colla de Xiquets de
Valls? I el de Ramon de Rabassó? Van liderar cadascun els seus homes en una
fusió semblant a un matrimoni de conveniència? Va prevaldre la major
experiència del Ramon de Rabassó com a cap de colla des de la mort del seu
pare, Isidre, l’any 1918? “En Josep Ma
Guasch hauria estat un bon candidat per a una fusió: no era “de la corda” de
l’Escolà i menys encara de la del Rabassó” comenta Rodon. Va ser
determinant el seu caràcter?
El que és clar és que la colla
vallenca del període 1927- agost de 1929 va ser el producte de la unió de les
dues colles, la Nova i la Vella, amb un nombre indeterminat de membres de
cadascuna i amb un lideratge, des del meu punt de vista, compartit però no
acceptat ni pels propis dirigents ni pels seus respectius homes. La
historiografia oficial ha centrat el protagonisme en un sol personatge, el Gravat de Rabassó. Les circumstàncies
que van envoltar aquella etapa apunten altres alternatives. En tot cas,
ja no podem parlar “d’absència de
membres destacats de la Colla Nova” per a argumentar una suposada
desaparició temporal de la colla de l’Escolà.
La història personal del Josep M.
Guasch (i la de la resta de protagonistes d’aquest treball) no difereix gaire
de la majoria de castellers de la seva època, emmarcats en uns anys molt difícils,
però que van protagonitzar l’inici d’una recuperació lenta i penosa interrompuda
per la tragèdia d’una guerra. Uns homes que sovint eren mal vistos pels seus
convilatans per ser considerats gent de costums i aficions poc recomanables,
però que, de manera conscient o no, van mantenir viva una flama que, de ben
segur, mai s’haurien pogut imaginar que arribaria a prendre com ho ha fet.
Vull agrair a l’Andreu Montserrat i Guasch i al Josep Ma Rodon i
Barrufet haver-me facilitat informació i algunes de les fotografies que he
utilitzat en aquest treball.
[1] RODON
BARRUFET, Josep Ma: “La Renaixença Castellera”
[2] GÜELL
CENDRA, Xavier: “Els Xiquets de Valls van actuar a Valls l’any 1929 per Sant
Joan”, El Vallenc, Valls, 18-2-2005
[3] GÜELL
CENDRA, Xavier: “La Colla Vella va actuar l’any 1929 per Sta. Úrsula i l’any
1930 a Montjuïc”, El Vallenc, Valls,
27-5-2005
[4] GÜELL
CENDRA, Xavier: “Josep Cusiné va patrocinar les primeres camises de la Colla
Vella”, El Vallenc, Valls, 10-12-2004
[5] GÜELL
CENDRA, Xavier: “Actuacions castelleres frustrades a Girona abans del 1936”, El Vallenc, Valls, 7-2-2003.
CLIMENT FARRÉ,
Joan: “Joan Secall
Suñé (a) Roig del Carrer Nou. In memoriam”, web:El
casteller.cat
[6] GRAU
ENFRUNS, Jaume: “L’origen social dels castells
a Vilafranca”, Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada