Al
número 58 de la revista Foc Nou (setembre de 1998), que publica la Colla Joves
Xiquets de Valls, va aparèixer un article signat per Pere Ferrando
titulat "Un penedesenc a
segons d'un quatre de nou sense folre al segle passat" el qual ens presentava en Joan Farré i
Guasch "Jan de la
Casa Roja", natural de la Casa Roja, un petit nucli pertanyent a
Banyeres del Penedès però vinculat socialment a Llorenç. El renom ve del color
de la masia on vivia. Actualment és un establiment de turisme rural que
conserva la fesomia original després d'haver estat restaurada en la seva
pràctica totalitat.
Aquest
llogaret és a tocar d'un altre petit nucli anomenat Les Masies de Sant Miquel,
també pertanyent al terme municipal de Banyeres, però igualment arrelat a
Llorenç. Una de les seves cases era una petita masia coneguda com El Molinet.
El Jan de la Casa Roja era el protagonista d'aquell article
perquè es documentava la seva participació com a segon del 4 de 9 net que
la Colla Nova va aixecar al Catllar el 1881 i que va caure tant bon punt
l'enxaneta havia arribat a dalt.
En
el mateix article hi apareixia un altre nom: en Pau Guasch Torrents "Pau del Molinet", de
les Masies de Sant Miquel.
L'any
2003, en el número 70 (juny-setembre) de Foc Nou, en Joan Climent i en Joan
Olivé ampliaven la informació en un article titulat "El Jan de la Casa Roja". Aquesta vegada s'hi afegia un tercer
protagonista: en Francisco Torrents Güixens, també veí de les Masies de Sant
Miquel.
Ara
em permeto la llibertat de presentar en societat aquest tercer personatge i fer
honor a l'adjectiu "personal" que caracteritza aquest blog i
aprofitar per a corregir i comentar algunes dades que apareixen a les publicacions
anteriors.
Ja
avanço que no són errades dels autors dels articles sinó producte de la
transmissió oral que aquests autors varen recollir.
Francisco Torrents i Güixens, Cisco de Cal Francisco
Per
a situar el personatge us faré uns breus apunts biogràfics.
En
Francisco Torrents Güixens, "Cisco
de Cal Francisco" era
oncle i padrí del meu avi, en Francisco Montserrat i Torrents, "Cisco de Cal Pau
Romengat", nascut a
Llorenç del Penedès.
Era
l'únic membre masculí de quatre germans. Una de les seves germanes, la Pepeta,
era la meva besàvia. Una altra germana, la Rosa, estava casada amb en Pau del Molinet, per tant, en
Francisco Torrents i el Pau
del Molinet eren cunyats, la
qual cosa significa que en Pau també era oncle del meu avi.
Fa
pocs dies, a partir d’una invitació des del Facebook per a participar en una
donació dirigida a digitalitzar els arxius parroquials de Valls, vaig entrar al web
del’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Vaig veure que es podia
accedir via online als arxius parroquials de la pràctica totalitat de municipis
de la província de Tarragona.
Vaig
buscar el registre de baptisme del meu avi i el vaig trobar. A partir d’aquí,
la meva curiositat em va portar a buscar més registres, entre ells el del Jan de la Casa Roja, el del Cisco de Cal Francisco i els dels dos Pau del Molinet, pare i fill.
El
resultat de la “troballa” ens porta a actualitzar les informacions publicades
anteriorment.
En
primer lloc, la data de naixement de Joan Farré i Guasch, Jan de la Casa Roja és el 24 de juny de 1858, no 1854
(Climent i Olivé) ni 1856 (Ferrando). Per tant, la seva participació en el 4 de
9 net del Catllar l’any 1881 seria als 23 anys que, tot i ser molt jove, és una
edat suficient per a parar a segons aquest castell si les condicions físiques i
tècniques acompanyen.
On
la cosa varia molt significativament és en la interpretació que es fa de la
possible participació dels seus amics, Francisco Torrents, de Cal Francisco i Pau Guasch, Pau del Molinet (pare) en aquell castell.
Recordem
que els familiars del Jan comentaven en l'article esmentat que, per la
corpulència dels dos amics, no fóra estrany que també haguessin parat a segons
aquell dia. Doncs bé, això no va ser possible. El Cisco Torrents encara no
havia fet 17 anys (nascut el 14-10-1864) i el Pau Guasch, pare, en tenia 13
(nascut el 24-12-1868).
Ara
bé, aquesta circumstància ens porta a una altra dada que pot resultar
interessant perquè ens podria ampliar la presència en el temps de castells de
9, si més no intentats, a l'Arboç.
Pere
Ferrando recollia del llorencenc Anton Viñas i Caralt, Ton Vador, una anècdota
que en Pau del Molinet fill explicava sobre el seu pare.
En Jan de la Casa Roja i el Pau
del Molinet tornaven a casa
després d'una actuació a l'Arboç en què ambdós havien parat a segons en un 4 de
9 que havia caigut. De resultes d’un cop, el Pau va quedar sord d'una orella.
Al llarg de tot el camí de tornada el Jan li anava preguntant si el sentia i el
Pau li responia que no sentia res.
Aquesta
anècdota també la coneixia en Josep Agustí Montserrat, cosí germà del meu pare,
però sense especificar el castell.
En
Pere Ferrando situa com a possible data d’aquesta actuació l'any 1883, on les
cròniques de l'època parlen de la superioritat de la Colla Vella aquell dia i
on està documentat que es van fer el 3 de 9, el 4 de 9, el 5 de 8 i el pilar
de7. Per tant, coincidiria amb el fet que la Colla Nova no reeixís en el seu
intent de 4 de 9, ja que s’adjudica el triomf a la Colla Vella.
Ara
bé, tenint en compte la data de naixement del Pau del Molinet veiem que el 1883
només tenia 15 anys, una edat que el descartaria per a parar el 4 de 9 a segons.
Només
tenim constància de dues actuacions més a l’Arboç dins del període de castells
de 9 (l’últim documentat, al Vendrell el 1893 per la Colla Vella). Una al 1887
a càrrec d’una de les dues colles vallenques i una altra el 1892 on els
protagonistes van ser uns improvisats "Xiquets de Valls" locals que
de ben segur devien aixecar castells molt modestos.
Si
l’anècdota que explicava el Pau
del Molinet fill és certa,
només hi caben dues possibilitats. Una, que el Pau ocupés algun lloc a la
pinya, al folre o, més improbable, a algun pis superior als quarts del 4 de 9,
però mai a segons. Aquesta s’ajustaria a la possible datació de 1883 que fa
Ferrando.
Una
altra, que a mi personalment em sembla més versemblant, la situaria en una
actuació posterior. En aquest cas podria ser la documentada el 1887 o alguna
posterior de la qual no en tenim constància. En Pau, l’any 1887 tindria 19
anys. Molt jove, sí, però actualment coneixem més d’un exemple de joves
d’aquesta edat que han parat un castell de 9 a segons.
Arribats
a aquest punt, m’atreviria a dir que la Colla Nova encara va actuar a l’Arboç
alguna vegada entre 1883 i 1892 i que va aixecar castells de 9 amb èxit incert,
pel que sabem a hores d’ara.
I,
a tot això, quin era el grau de participació del Cisco de Cal Francisco? Doncs
he de dir que, malgrat ser oncle del meu avi, no ho sé. Crec que si hagués tingut
participació activa en el tronc dels castells m’hauria arribat per tradició
oral a través del meu pare. I el meu pare mai em va explicar res d’això. De fet
no ho podia fer perquè va morir sense saber ni tan sols que l’oncle de son pare
anava als castells!
Quan
vem rebre el número 70 de la revista Foc Nou que he citat al principi d’aquest
post, amb el meu pare ens vàrem preguntar, mentre fullejàvem la revista per
sobre, per què tornava a sortir l’article sobre el Jan de la Casa Roja que ja s’havia publicat anys enrere,
sense adonar-nos que no era el mateix.
Pocs
dies després de la mort del meu pare, al març de 2009, vaig descobrir el web
d’en Joan Climent. En obrir l’article sobre el Jan de la Casa Roja, va
aparèixer davant els meus ulls un nom, Francisco Torrents Güixens. Sabia que
eren els cognoms de la meva besàvia però no tenia ni idea de si tenia germans i
molt menys que un d’ells estigués directament relacionat amb els castells.
Sabia
que a casa l’afició no havia començat amb el meu avi, però quan li preguntava a
mon pare d’on li venia la fal·lera a l’avi em deia que suposava que del seu
pare o dels seus oncles. Però poca cosa més.
Amb
la informació que ara tinc s’evidencia un cop més que les coses no passen
perquè sí.
Malgrat
que l’adscripció castellera del meu avi i, en bona part, del meu pare era
vendrellenca, la simpatia de la meva família vers la Colla Nova dels Xiquets de
Valls tenia la seva explicació en una doble argumentació: familiar i política.
El
Cisco i el Pau eren cunyats i ambdós eren amics del Jan. Anaven junts als
castells, per tant era lògic que coincidissin en les seves preferències vers
una determinada colla.
Per
altra banda, el Jan Farré i Guasch va ser un dels fundadors de la Societat Agrícola i Caixa Rural (actual Societat Cultural i Recreativa)
de Llorenç del Penedès, l’any 1918, juntament amb els germans del meu avi, en
Josep i en Pau Montserrat, entre d’altres. Aquest era el local social que
s’identificava més amb el sector més progressista del poble, per dir-ho d’una
manera molt simple i conscient que hi manquen matisos.
A
aquesta societat també s’hi van incorporar els dos cosins germans (i ambdós
fillols del Cisco de Cal
Francisco), el Pau del
Molinet, fill, i el meu avi, en Francisco Montserrat i Torrents. Tots dos
van pertànyer als Nens del Vendrell. El meu avi només un temps en els inicis de
la colla. El Pau havia col·laborat amb la Colla Nova dels Xiquets de Valls fins
a la creació dels Nens del Vendrell, colla a la qual s’hi va incorporar de
seguida i a la qual va pertànyer una bona pila d’anys (se’l pot veure en una
fotografia de l’alineació del primer 3 de 8 del sXX descarregat pels Nens del
Vendrell el 1951. Està mal identificat, ja que apareix amb el nom de Pau Ràfols
Raventós, tot i que al costat hi figura, correctament, el seu àlies Pau del Molinet. L’errada en la identificació es
pot atribuir a que un dels baixos d’aquell castell era l’Emili Ràfols Raventós, Míliu del Molinet. Algú, en identificar-los com "del
Molinet", deuria suposar
equivocadament que eren germans.)
Pau Guasch i Torrents, Pau
del Molinet, fill
Les tendències polítiques dels meus parents podrien haver
estat un argument significatiu per a preferir la branca castellera vallenca que
històricament s’havia identificat amb les idees liberals i, als anys 30, republicanes, al
menys en el cas del meu avi que és de qui en tinc constància directa. I, per
suposat, del meu pare, aficionat als Nens del Vendrell com la majoria de la gent
de Llorenç, però que sempre va sentir gran simpatia per la Muxerra, tot i ser
la gran rival dels vendrellencs a la dècada dels 50. La majoria de les vegades
que es referia a la Muxerra, l’anomenava Colla Nova de la mateixa manera que ho
va fer amb la Colla Joves durant els primers anys de la represa i de la qual es va enamorar
des del primer dia.
Quan
jo entro a formar part de la Colla Joves l'any 83 no tinc cap constància de la
vinculació directa dels oncles del meu avi amb la Colla Nova, per tant, no m’hi
incorporo ben bé per allò que podríem dir “tradició familiar”, sinó per pura
elecció personal, tot i que la influència del meu pare va ser evident.
Jo
no sé què va fer el Cisco de Cal Francisco amb la Colla Nova. És possible que
pugés a algun castell. Eren temps on la gent no es desplaçava gaire lluny per a
veure castells per pura afició, tret de diades molt especials. Per tant, si hi
anava sovint devia ser perquè hi deuria participar en algun lloc de certa
responsabilitat ja que el gruix de la pinya, baixos i, sovint, segons
acostumava a estar format pels aficionats locals. Però crec que si hagués pujat
als castells grossos, d’alguna manera m’hauria arribat.
Per altra banda tampoc no és estrany que tants testimonis s'hagin
perdut. Molts castellers d'aquella època no en feien ostentació. Ni tan sols
escampaven massa que anaven a fer castells. En aquells temps no gaudien de la
bona premsa de què gaudeixen actualment. Com a exemple d'això puc assegurar que
la néta del Jan de la Casa Roja, la
Paquita Ferrer, de Cal Ploraire de
Llorenç i molt amiga de la família, no tenia ni idea que el seu avi havia fet
castells. Quan a casa li vàrem ensenyar la revista va quedar tan sorpresa com
nosaltres.
Com
he dit abans, les coses no passen perquè sí. No deixa de ser curiós que tres
generacions després torni a aparèixer un membre de la família que “va als
castells” amb la mateixa colla de Valls sense saber-ho. Un de tants no-vallencs
que anaven (i anem) cap a Valls a donar un cop de mà a la nostra colla. La
colla que hem triat per convicció, per afinitat, per sintonia. Aquella colla
amb què millor ens identifiquem quan ens mirem al mirall, portem o no posada la
camisa en aquell moment.
El Pau
del Molinet, fill, (a la dreta) al banc de l'estació d'autobusos de Valls.
A l'esquerra de la foto un nom mític dels Nens del Vendrell, l'Emili Ràfols, el Míliu del Molinet, un dels baixos del primer 3 de 8
descarregat del sXX.
Serveixi
aquest post de petit homenatge a tots aquells homes que, tot i no ser de Valls
i haver estat condemnats a l'anonimat pel pas del temps, van contribuir
modestament a fer gran la història dels Xiquets de Valls.
Vull
agrair als amics de Cal Ploraire,
de Llorenç, especialment a la Paquita Ferrer i l'Ester Orpí i Ferrer, néta i
besnéta respectivament del Jan
de la Casa Roja, i a Pau Catà i Guasch, nét i besnét dels Pau del Molinet, les
seves aportacions i la seva amabilitat a l'hora de facilitar-me les còpies de
les fotografies.
Bibliografia:
-
FERRANDO, Pere i ARROYO, Salvador: "La
Renaixença Castellera al Vendrell 1926-1936", Edicions El Mèdol, 1995
-
FERRANDO, Pere: "El
Penedès casteller. Pàgines d'història", Cossetània Edicions, 1998
- "
" : "Castells a l'Arboç.
Recull fotogràfic 1887-1935". Minyons de l'Arboç, 2008
- "
" : "Cent anys de
castells (1876-1976)" Andana, 2011
